Quim, recordes…?

Una experiència interessant com les hi hagi va ser la que vaig viure un estiu indeterminat (la memòria no la van fer per mi) amb el Quim a Brighton al sud d’Anglaterra. Vam passar unes setmanes vivint a casa d’una família típicament anglesa per aprendre una miqueta d’anglès. La desmemòria m’impedeix recordar els noms dels nostres acollidors, però recordo que eren pare, mare, fill, filla i gat(s). Això sense comptar la fauna pròpia de qualsevol casa amb moqueta per tot. També acollien alguns estudiants més. És a dir que podem dir justament que feien l’agost aquella bona família. Entre els altres hostes n’hi havia un que vam acabar apreciant especialment. Era alemany, però bona persona. Em va trencar la corretja del rellotge tot jugant a una espècie de rugbi i va voler portar-la a arreglar. Jo trobo força complicat comprar un gelat per les preguntes imprevisibles i incomprensibles que té preparades el venedor de qualsevol producte. I ell se’n va sortir. Molt maco.

Els que ens coneguin al Quim i a mi ja es poden imaginar les peripècies que van succeir aquell estiu a la turística ciutat del sud anglès. Recordo particularment l’àpat “català” que els vam preparar a la família d’acollida i a l’alemany (però bona persona). Era un vespre cap a les 6 de la tarda quan servíem a aquelles pobres víctimes el famós i típic “meló amb bacó fregit”. No havíem trobat pernil salat a cap establiment i vam creure que el què més s’hi semblava era el bacó. El meló era d’aquells taronges, de blancs no en tenien. Tampoc farien preguntes i se’l menjarien fent cara de satisfacció. Així va ser. Com que la meva memòria és escassa demano al Quim que me la refresqui des de La Fornícula.

1 comments On Quim, recordes…?

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer