Bon viatge a Londres

Tal com deia ahir, avui parlo del viatge d’aquest cap de setmana a la capital d’Anglaterra. La decisió d’anar-hi va venir de la necessitat de fer una desconnexió breu de les feines respectives de la meva companya i jo. Totes dues són feines força exigents i que demanen una dedicació molt important. Això, acompanyat per les nostres inquietuds, els nostres estudis d’ampliació universitària i els nostres compromisos amb entitats de la societat civil i la cultura, fa que de tant en tant necessitem dos o tres dies de desconnexió absoluta. I això només es pot fer si desapareixes del mapa més immediat i no t’enduus portàtils ni aparells comunicatius avançats. Així ho varem fer.

Divendres al migdia teníem un vol d’anada contractat online per viatjar de Girona a Stansted. Com podeu imaginar varem viatjar en el més pur estil de la societat low cost. Una sola maleta (una gran maleta de molta qualitat) per tots dos va ser suficient per encabir les mudes de dos dies a una capital civilitzada. Una bossa d’esquena serviria per a les necessitats més immediates durant l’estada: mapa, guies, un paraigua, llibres, llibreta… Els controls de seguretat a l’aeroport de Girona van ser més aviat discrets, cosa que s’agraeix. La facturació (no facturàvem maletes però havíem d’adquirir la targeta d’embarcament), l’embarcament i l’enlairament van ser d’una puntualitat britànica (encara a Girona, però). El viatge va ser tranquil, l’avió es va mostrar estable durant tot el trajecte, les hostesses no es van fer pesades, la resta de passatgers eren educats (excepte un senyor que no havia comprat bitllet pel seu fill i volia fer-lo pujar igualment), no es van dirigir a nosaltres en català (suposo que és ben normal entenent que tota això de la llengua és cosa de fantasmes i no de passatgers), l’aterratge va ser com tots els aterratges…

Un cop a Stansted ja varem notar els inconvenients de l’antipatia britànica. Els controls de seguretat amb senyors uniformats amb actituds despectives, els informadors de l’Stansted Express incòmodes per haver d’indicar on s’agafa el tren… El viatge amb l’Express dura entre 45 i 50 minuts que passen ràpidament si et distreus mirant el paisatge i els pobles que anem deixant enrere. El destí del tren és Liverpool Street Station. Una de les grans estacions de la ciutat dels Sirs. Quan arribem a la City de Londres, no sortim a l’exterior i amb el tube (metro) anem fins a l’estació de Tottenham Court Road que queda a prop del British Museum. Un cop allà i amb 8 pounds menys a les butxaques (un trajecte de 5 parades ens costa 6 euros per barba!!!) sortim a la superfície i ens dirigim sense entretenir-nos massa cap al British Museum. Ben bé al costat, a la mateixa illa, hi ha l’hotel del que hem reservat una habitació per passar-hi un parell de llunes. L’hotel diu que té tres estrelles i una quantitat de moqueta terrible. En obrir la porta de la room ens sorprèn una majestuosa decoració victoriana. L’estrella de l’habitació és el llit que compta amb aquelles típiques cortines tan pràctiques… Hi deixem els trastets i ens preparem per anar a visitar la zona de Piccadilly i el Soho.

El passeig és agradable, no plou. Es fa fosc ben aviat i no tenim temps d’arribar a Westminster per veure l’edifici del Parlament i la cambra dels Lords. A les 7 del vespre hem quedat amb la meva cosina Gemma i el seu company per anar a sopar. També ve una amiga de la Gemma que fa pocs dies que s’ha instal·lat a la ciutat. Han demanat taula per tots cinc a un vietnamita. Ho provarem. Hem quedat a l’Eros de Piccadilly i hi són ben puntuals. L’amiga arriba una mica més tard esbufegant. El vietnamita és un local petit amb molta olor d’espècies. No tenen begudes amb alcohol perquè no en tenen permís. Et pots portar l’ampolla de vi i et fan pagar uns duros anglesos per deixar-te’l beure. En no saber-ho, nosaltres acabem bevent una mena de cosa d’herbes que es pot demanar freda o calenta. Imagina’t el gust que té. L’hem demanat freda. Jo demano una mena de sopa que diu que és d’aromes i espècies amb fideus llargs i plans. Carai! Quin gust més estrany! No acabo de decidir si m’agrada o no. La degustació d’aquest plat té diverses fases: la primera molt agradable; un cop empassat, força amargant. La resta de comensals demanen coses diferents i tots tastem els plats dels altres. En resum, una experiència més, que sempre és bo!

La Gemma ha fet amistats durant aquests anys a Londres. Avui coincideix que un amic fa un concert amb el seu grup a un pub cèntric de la ciutat. Hi toquen uns quants grups més. N’escoltem uns quants abans del grup de l’amic i després de les Guinness (jo segueixo fidel a Irlanda davant de l’Imperi) decidim anar a dormir que demà serà un dia llarg. Caminem en la foscor d’una ciutat plena de joves amb ganes de festa i alcohol. Observem que les noies angleses no tenen fred. Porten uns vestidets ridículs i antiestètics que els deixen el cul quasi a l’aire. Quin fred renoi!

Bona nit. Ja continuarem el dissabte amb una propera entrega…