Poesia i propaganda

Poesia i propaganda són dos conceptes amb connotacions ben diferents. Poesia és la sublimació de l’art de la paraula i la delicadesa més aparentment inofensiva del món. Propaganda, en canvi, és l’engany de l’homo consumens, és l’art d’aconseguir objectius mitjançant ginys de seducció, és allò que a tots ens sembla identificar de lluny i que sabem domesticar.

Per què barrejo avui aquests dos conceptes en una mateixa reflexió? Perquè fa un parell de dies vaig tenir una conversa producte d’aquesta barreja. La propaganda havia fet efecte contra la poesia. Un bon amic culte, intel·ligent, artísticament format i cultivat havia estat víctima d’una propaganda injuriosa contra la cultura catalana. La sorpresa va ser important perquè creia que aquest tipus de ginys enganyosos només aconseguien despistar les persones més desarmades i poc abonades al terreny de la cultura i el pensament. Però en aquest cas havia fet forat.

L’afirmació que va detonar la descoberta va ser aquesta: “Els poetes catalans tenen un nivell molt dolent, estan sobrevalorats pel seu compromís nacional amb Catalunya”. És fruit d’una constel·lació de prejudicis que han estat ben treballats i transmesos a través d’aparells de propaganda tan potents com El País (que s’ha dedicat a malmetre el prestigi de la cultura catalana en favor de l’espanyola) i molts altres.

Per valorar amb certesa cal conèixer. Per conèixer poesia cal llegir-ne i cal entendre-la. Jo només he pogut entendre el valor de la poesia quan he conegut el poeta (no vull dir una coneixença personal, sinó transmesa a través de lectures i llibres biogràfics). Convido a les persones que volen valorar a l’engròs la mida, la mesura, la profunditat i la qualitat de la nostra poesia a entrar-hi de ple, sense concessions a la propaganda interessada. Catalunya i la seva cultura són el què són malgrat la propaganda i gràcies, precisament, a aquesta qualitat que l’ha fet impermeable a l’atac i la propaganda. A la vegada, els poetes catalans s’han caracteritzat per un universalisme absolut en les fonts i en les formes, en els temes i en les referències.

Miquel Bauçà, Blai Bonet, Joan Vinyoli, Joan Brossa, Enric Casassas, Ausiàs March, Feliu Formosa, Ramon Llull, Joan Timoneda, Jacint Verdaguer, Costa i Llobera, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Salvat-Papasseit, Josep Maria de Sagarra, J.V.Foix, Pere Quart, Agustí Bartra, Salvador Espriu, Palau i Fabre, Jordi Pere Cerdà, Gabriel Ferrater, Andrés Estellés, Josep Maria Llompart, Martí i Pol… i tants d’altres boníssims tots i desconeguts i menystinguts per l’atenció popular i institucional.

Un país amb les dificultats històriques de Catalunya i capaç de generar aquesta quantitat i qualitat poètica no és freqüent al món. Aquesta és una fortalesa no aprofitada per al prestigi dels Països Catalans. O nosaltres no som conscients de la força que té un país amb l’aprofitament de l’imaginari col·lectiu produït per aquest ventall de pensadors literaris, o ells en són tan conscients que fan tot el possible per desdibuixar-lo.

És una llàstima aquest ús propagandístic difamador de la poesia. Aquells que estimen i aprecien l’art sublim de la paraula (com és el cas de l’amic que va dir la malaurada frase) haurien d’allunyar-se o detectar la propaganda barroera i grotesca dels interessos econòmics i polítics dissolvents.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer