Avenç imparable cap a la independència

Catalunya avança imparable cap a la independència. Les condicions internacionals i nacionals són cada dia més favorables. Diversos països equiparables geopolíticament a Catalunya presenten la seva candidatura a les Nacions Unides. Espanya està de cap a caiguda, és un projecte històric que fa aigües per tot arreu. Els que s’erigeixen com a defensors d’aquest projecte d’assimilació esdevenen inconscientment els seus enterradors. La ineficàcia d’Espanya és cada dia més evident i allò que s’havia aguantat durant anys tapant forats, ara ja no és suficient. El progrés i les noves necessitats socials i econòmiques topen amb els límits resultants de l’espoli sofert durant els darrers segles. Els indicadors de competitivitat apunten baixades, les empreses internacionals abandonen el país i deixen més gent a l’atur, la capacitat d’atracció de talent (empreses i persones) és cada dia més escassa (malgrat aparèixer Barcelona com un dels destins preferits dels directius del món, el seu estancament en dinamisme i en infraestructures de la comunicació provoca l’efecte contrari). Les bosses de pobresa a Catalunya són més grans i més profundes (més estructurals). La sanitat no té recursos per afrontar els reptes propis del segle XXI. Els joves (i no tan joves) tenen cada dia més difícil trobar pis i emancipar-se amb condicions raonables. En definitiva, l’economia perd ritme, perd força i perd horitzó (que és el més greu).

Els atacs d’Espanya contra la diferència catalana són més i més aspres (potser perquè cada vegada senten més impotència). L’esquerra i la dreta (si encara podem parlar en aquests termes) espanyola es desprenen de les disfresses democràtiques per exposar sense cap rubor la seva oposició frontal a l’exercici de la democràcia. Declarar il·legal les consultes populars i les persecucions de la llibertat d’expressió (per violenta i desafortunada que pugui ser) són només dos exemples de la pèrdua de nord democràtic. Les conseqüències de la inconsistència de la transició, de la baixa qualitat procedimental i de l’acceptació de renúncies i llibertats vigilades estan esdevenint cada any més visibles i més clamoroses.

La independència esdevé a mesura que passa el temps més una necessitat que un anhel romàntic de llibertat. La gestió propera als ciutadans i en defensa d’aquests és imprescindible per sortir d’aquesta via morta a què han situat el nostre tren des de Madrid (perdoneu per la broma fàcil en moments tan delicats com el que viuen les persones usuàries del transport ferroviari). Neixen plataformes i iniciatives d’inquietud i dignitat. Ningú sap ben bé què passarà, però tothom se situa per estar en bona posició si es dóna el tret de sortida. Refundacions del catalanisme, referèndums 2014…

Catalunya és més a prop de la independència, de la sobirania o de la llibertat (cadascú que n’hi digui com vulgui). Cal preparar alguns camps de batalla per poder afrontar el repte que ens trobarem al damunt sense ni adonar-nos-en. Cal crear alguns artefactes polítics que ens permetin anar més segurs i guanyar (que en definitiva és el què compta). En els propers escrits d’aquest bloc intentaré exposar quins són aquests camps de batalla i aquests artefactes (alguns dels quals ja estic ajudant a impulsar).

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer