Nació = espai de comunicació

Tal com la definia ja als anys 80 en Josep Gifreu, una nació és un espai de comunicació. Què vol dir això? Per què aquesta preponderància de l’element comunicatiu en la definició d’una cosa tan profunda com “una nació”?

La comunicació és la mare de tot. No conec cap acció ni cap fenomen que existeixi si no es comunica. És a dir, allò que no es comunica no podem saber que és. En el camp de l’estratègia empresarial és ben evident: el millor producte del món no té cap valor si ningú sap que és el millor producte del món. En el camp polític i cultural, una nació no val res i, per tant, no existeix si els seus ciutadans no en són conscients ni partícips. El coneixement i la transmissió d’una determinada informació permet que construïm el nostre mapa mental d’una realitat o una altra. Si sempre rebem informació sobre allò que passa dins del triangle format per Manresa, Berga i Vic, el nostre esquema de referència o la nostra realitat propera serà aquesta hipotètica nació. Si la major part de la informació que rebem diàriament fa referència a allò que passa a l’estat espanyol, el nostre mapa de referència serà l’estat espanyol i, com a conseqüència, ens sentirem part d’aquest estat espanyol.

Aquest lògica tan senzilla i simple és només un punt de partida de la importància que té la comunicació en la configuració de realitats i, en aquest cas, de realitats nacionals. Agafant un altre aspecte de la comunicació podem posar l’exemple de dos casos d’estudis de l’etologia i la psicologia social en els quals la comunicació és la clau de la conclusió i que tenen un paral·lelisme evident amb el fenomen de les nacions (i en el nostre cas en particular).

La rates i el formatge

Un experiment ja clàssic en etologia consistia en agafar unes rates i posar-les en un petit laberint a l’extrem del qual hi havia un tros ben atractiu de formatge i, just uns centímetres abans d’arribar-hi, creuava el passadís un cable electrificat que desprenia una petita descàrrega en tocar-lo. Evidentment les rates intentaven accedir al formatge atretes per la seva olor però es feien enrere en tocar el cable i rebre la descàrrega. Després de reiterades descàrregues i de successius intents d’arribar al formatge, les rates perdien tot desig de formatge. Els científics investigadors enretiraven aleshores el cable electrificat i observaven: les rates ja no intentaven atrapar el formatge. El record del càstig feia d’inhibidor de qualsevol instint o voluntat de menjar aquell que un temps abans era el seu aliment més anhelat.

Què hi té a veure la comunicació? Evident. Què és la descàrrega elèctrica si no un missatge ben clar a un receptor sobre un contingut o un marc de referència en un context determinat? La comunicació feia el seu efecte contundent sobre les pobres rates. Podríem dir que, després d’anys i segles en què certes actituds i certs anhels han estat perseguits i castigats (algun cop també amb descàrregues elèctriques) és natural i lògic que els catalans deixem de sentir la necessitat o el desig de nació catalana. Què és el tancament del repetidor de La Carrasqueta sinó una forta descàrrega elèctrica a les rates catalanes perquè associïn aquest desig i aquest comportament a uns efectes negatius i problemàtics? Si cada cop que ens acostem al formatge rebem una forta descàrrega (multa de 300.000 euros inclosa), algun dia deixarem d’acostar-nos-hi. I això és el què tenen ben clar els espanyols. Però nosaltres, els catalans, contestem amb pedagogia, pacte i negociació…

La línia més llarga

L’altre experiment que volia explicar és el que trobem descrit al llibre de Milgram titulat Obediència a l’autoritat. Es va fer amb grups de persones dins d’aules davant d’una pissarra. De les persones que feien la prova només una era l’objecte d’anàlisi real i tota la resta eren comparsa de la investigació. La prova consistia en que un dels investigadors dibuixava dues ratlles paral·leles a la pissarra, una de les quals clarament més llarga que l’altra. Aleshores el científic preguntava un per un i en veu alta quina era la ratlla més llarga de les que havia dibuixat a la pissarra. Totes les persones còmplices de la investigació tenien la consigna d’assenyalar la més curta afirmant sense dubtar gens ni mica que aquella era la més llarga. Així ho feien tots fins arribar a l’únic participant que era totalment aliè a la conxorxa que responia en darrer terme. Dels centenars de vegades que es va fer l’experiment, els cops que la persona a prova responia que, evidentment, la més curta era la més llarga van ser un 70%. Només en un 30% dels assajos l’individu havia mantingut en veu alta la real i evident dimensió de les ratlles.

Què ens explica aquest experiment aplicat al tema del que parlem? La comunicació torna a ser al centre del fenomen. La influència que va suposar el coneixement d’una falsa realitat majoritària per part d’un percentatge molt important dels investigats va ser determinant en la seva visió exposada d’aquesta. La comunicació té aquest poder. I diria que va ser una molt mala persona qui va fer la frase que ha fet fortuna en dir que “una mentida repetida moltes vegades esdevé una realitat”. Això, aquesta demostració científica del fenomen comunicatiu, diu moltes coses del cas català. I diu encara més coses de les intencions espanyoles (no cal dir les franceses) contra els catalans. A què respon l’estratègia dels socialistes i tot el nacionalisme espanyol en ple de repetir que TV3 i els mitjans de la Corporació tenen una crosta nacionalista? Per què afirmen sense vergonya que la ratlla més petita és la més llarga? Tots sabem els dèficits de TV3 en producció d’imaginari col·lectiu nacional. Tots sabem que de la nació a TV3 només en queda el mapa del temps. I malgrat això, els nacionalistes espanyols com Joan Ferran, en Montilla i la seva tropa (amb les versions “hard” estil Acebes i Jiménez Losantos) segueixen assenyalant una falsa crosta nacionalista “catalana”. Per què ho fan? Saben perfectament que si repeteixen moltes vegades aquesta mentida, algú se’ls creurà. I saben que la reacció no serà proactiva i digne, sinó defensiva i de demanar perdó… acomplexada. Serà la resposta de les rates que han estat castigades massa vegades i que, al final, ja no busquen el formatge per molt a prop que estigui ni per molt fàcil que sigui el camí que ens hi porta. Sí, sí… quina crosta més gran que hi ha a la Corporació! No em feu dir el què em passa pel cap!

Si vols conèixer en profunditat aquesta nació com a espai de comunicació, recomano llegir Un espai per a una llengua de Bernat Joan i Marí editat per 3i4 (d’on he extret l’exemple de les dues investigacions) i La pell de la diferència de Josep Gifreu editat per Pòrtic.

2 Comments

  1. Pere, has escrit un molt bon article. Per sort, els “crostes” com nosaltres no hem perdut l’esperança que ben aviat arribarà el dia que el formatge serà nostre.

    Continua així!
    salut i blocs

  2. Molt interessant l’article, Pere! Essent conscient de l’engany comunicatiu de “la línia més llarga” és la única cosa que m’anima a seguir defensant una televisió que allò únic nacionalment centrat que emet és el mapa del temps i Porca Misèria. Ja té nassos la cosa!

Respon a Lluís Soler Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *