Crac borsari i crisi econòmica: amenaça o oportunitat?

Les crisis més significatives de la història del capitalisme especulatiu -la del 1929 i del 1987- han comportat canvis importants de caràcter polític. Si bé les dinàmiques econòmiques responen a corrents internacionals –o globals, si ho preferiu-, acostumen a tenir repercussions d’àmbit local i territorialitzat. Allò que pot tenir efectes invisibles o poc significatius per a un territori o una nació determinada pot tenir-ne de devastadors o imprevisibles per a una altra. No sempre aquests efectes són tan visibles o previsibles com podria semblar i, en qualsevol cas, hi ha qui tendeix a vincular-los més i hi ha qui els vincula menys. Per exemple, després del crac del 29 del segle XX -localitzat prioritàriament als Estats Units d’Amèrica- l’Estat espanyol va canviar de règim.

Quines són les causes de l’extensió internacional d’una crisi amb epicentre a EEUU? Les interrelacions econòmiques mundials fan que al costat d’una superpotència hi hagi sistemes dependents o economies captives. Arreu del món hi ha economies nacionals especialitzades al subministrament de matèria o de productes a l’economia central –la dels EEUU-. Quan s’esdevé la crisi o el crac, l’economia potent pateix una repatriació de capitals i, per tant, una forta desinversió que debilita la capacitat de compra –en un primer terme- i d’endeutament -en un segon-. Això significa automàticament una disminució de la demanda nordamericana, la davallada de la importació als EEUU i, conseqüentment, un fre rotund a l’exportació de les economies captives o subministradores. L’economia en crisi i, especialment, els seus motors de producció i els seus importadors necessiten treure l’important excedent d’estoc venent a l’exterior i a preus especialment reduïts. En el binomi demanda-oferta internacional aquestes variacions tan intenses suposen una sotragada que afecta negativament la capacitat exportadora de les economies febles –en el sentit de dependents-. En el mercat hi ha productes i matèries a preus per sota del seu valor original i, per tant, s’acumulen estocs sense capacitat de sortida a les economies subministradores. Evidentment, una situació d’alta productivitat especialitzada juntament amb la incapacitat de sortida de l’estoc acumulat és un símptoma d’alt risc relatiu al grau de dependència interior –pes específic d’aquest sector respecte el PIB del país.

Aquests efectes col·laterals però directes i lògics ja estan fent trontollar els mercats d’arreu. Els parquets borsaris són presa de la por i la incertesa. La desacceleració del creixement sembla una notícia cantada a aquestes alçades. Però no patiu, el capitalisme no està en crisi. És l’especulació més descarnada i l’endeutament cec i inconscient els que han entrat en una crisi important. La gent que ha volgut fer diners ràpidament i sense bases sòlides patirà aquesta recessió ja anunciada als quatre vents –recessió: un creixement negatiu del PIB d’una economia de dos o més trimestres consecutius-. També la patiran aquells que s’han endeutat per sobre de les seves capacitats de forma cega i inconscient. Caldrà veure com reaccionen les economies emergents i amb un cert poder per volum, com els BRICs -Brasil, Russia, Índia i Xina-. També caldrà esperar els impactes a economies que havien experimentat un creixement espectacular gràcies, en bona part, a la inversió provinent d’EEUU –com ara Irlanda.

Una economia com l’espanyola que ha lligat el seu creixement a l’especulació i al fervor constructor d’habitatge i d’obra pública patirà inevitablement la patacada global de forma especialment cruenta. L’endeutament familiar ha passat de representar el 66% de la renda familiar al 103%, cosa que passarà factura –i seriosa- si no s’atén a una reducció de la fiscalitat –absolutament possible degut al superàvit estatal actual.

Tan si creiem, més o menys fonamentadament, que l’economia espanyola serà una de les castigades per la crisi global com si creiem que només en patirà uns efectes menors, cal estar preparats des d’una òptica independentista per no improvisar les nostres accions. De la mateixa manera que els països bàltics i molts altres van aprofitar una situació de crisi de l’imperi que els havia colonitzat per desfer-se’n –salvant totes les distàncies-, no seria gens arrauxat intentar aprofitar la conjuntura per fer el nostre pas nacional cap al futur.

Actualment, pertànyer a l’Estat espanyol és una molt mala inversió per a l’economia catalana. Tal com ja vaig apuntar fa uns mesos, la nostra és una inversió fallida, de saldo negatiu, un balanç comptable que ens fa perdre diners i competitivitat any rere any. Si ara ja és així, imagineu-vos amb un Estat en crisi i necessitada de l’impuls dels sectors econòmics/industrials tradicionals radicats especialment a Catalunya i Euskadi. L’anomenada “solidaritat” –vegeu l’article de divendres passat de Salvador Cardús a l’AVUI– serà més intensificada que mai i tornarem a ser l’ase dels cops dels espanyols.

Crec fermament que la crisi internacional –encara que pot afectar negativament les nostres empreses- és una oportunitat per Catalunya pel què fa a les seves possibilitats estratègiques de posar en marxa allò que en les teories més recents sobre el desenvolupament econòmic de nacions relativament petites s’ha anomenat “leapfrogging” -salt de granota-. És a dir, una estratègia de salt endavant per sortir d’una situació encallada i endarrerida de manera que et permet situar-te en el grup capdavanter en molts aspectes i indicadors econòmics i socials. Si la crisi es confirma, podem fer dues coses: sortir com a salvapàtries i tornar a cometre l’error de pensar que la nostra missió com a catalans és treure les castanyes del foc als espanyols –sabent com ho agraeixen després-, o aprofitar la situació per fer la nostra, prendre el camí de la majoria d’edat i fer-nos grans al món amb les nostres importants capacitats competitives.

2 Comments

  1. Pere, et felicito per l’article, és una bona síntesi del problema al que ens enfrontem. Permet-me afegir, que sota el meu punt de vista i d’una manera lleugera, una dosi d’auto-crítica, em culpo i culpo a tothom d’aquesta crisi. Tots hem volgut més del què podiem tenir, i ajudats per unes condicions bancàries favorables, hem especulat tant com hem pogut. Tots en som culpables. Hem d’aprendre dels errors. Hem caigut a la trampa, i n’hem de sortir de la millor manera possible. Esperem que sigui aviat.

  2. Josep, tens raó que tots plegats en som una mica culpables. Però crec que les responsabilitats es poden destriar i valorar en major o menor mesura. Hi ha especuladors de grans dimensions i creadors d’opinió i mitjans de comunicació i governants a qui pertoca una responsabilitat més gran que als consumidors de peu de carrer. Però és cert que s’ha estirat més el braç que la màniga, que ens hem passat pel forro la cultura de l’estalvi, i que l’esforç ja no forma part dels valors que es destilen al nostre país! Voler guanyar diners i posseir propietats peti qui peti i sense moure un sol dit! La Cultura Operación Triunfo!

    Jo crec que en bona part és per culpa de la influència i la presència espanyola a Catalunya!

Respon a Pere Cardús Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *