De qui és la responsabilitat?

Hi ha una qüestió (un dubte?) que fa uns quants anys que em ronda pel cap i no he aconseguit endreçar mai. A veure si m’hi podeu ajudar!

Quan una persona es troba ja de gran en una situació de dificultats laborals, o de salut o de problemes amb la droga, amb dificultats econòmiques o, per sintetitzar, amb problemes d’integració, de qui és la culpa o la responsabilitat? D’ella mateixa per no haver fet prou esforç per reeixir? Del sistema perquè exclou aquells que no reuneixen unes característiques o no fan uns passos determinats? De l’entorn que l’ha condicionat desfavorablement?

Segurament la pregunta no està formulada amb total correcció i ja té trampes en ella mateixa. Però, quina pregunta no té ja part de la resposta integrada? Segurament, ni que estigués ben formulada, no es pot respondre de forma absoluta. Vull dir, no hi ha una sola resposta correcte per a tots els casos que pot englobar el plantejament del cas. Però sempre que en parlo amb algú o amb mi mateix entrebanco amb unes traves que no hi ha manera d’apartar del camí.

En molts casos, parlant amb gent del meu entorn d’amics trobo la resposta que és el sistema qui no admet casos que no passin pel tub. Que, si no fas el què toca i et marca “el sistema”, quedes exclòs de la societat de consum i capitalista i ja estàs llest. Però qui és el sistema? El poder? El poder econòmic? El sistema capitalista? Amb un sistema no capitalista no passaria exactament el mateix? No en quedarien exclosos (o a la presó) aquells que no volguessin passar pel tub? De fet, no van tenir problemes de mala integració milers i milions de persones en països on es va imposar el comunisme? Llavors, la resposta encertada no seria que el responsable de molts casos de no integració és el sistema, sinó els sistemes o, directament, el sol fet de viure en societat.

Personalment em costa acceptar aquesta argumentació que culpa de qualsevol mal al sistema. Però també és cert que responsabilitzar les persones concretes per a la seva no integració pot ser un error. A veure, si una persona durant els seus anys de joventut i també d’infantesa no ha fet els esforços necessaris per preparar-se per al futur, difícilment podrà reunir unes condicions mínimes per sobreviure la complexitat d’aquest món. “No tot és preparació acadèmica o formativa”, em diuen molts. És cert. Durant la infantesa i la joventut (i la maduresa i la vellesa) hi ha molts factors externs que afecten i marquen les decisions que hom pren. L’entorn condiciona de forma transcendent el camí de l’individu i el seu desenvolupament. Però no hi té res a dir l’individu? No hi ha infinits casos de persones amb entorns molt desfavorables (famílies desestructurades, penalitats econòmiques, mala salut, etc) que han aconseguit reeixir amb el seu esforç i obstinació? No cal dir que ho han tingut més difícil que d’altres, però han fet valdre la seva voluntat, oi? I quants casos coneixem de persones que ho tenien “tot a favor” i que han acabat marginats o desintegrats?

Per tant, sóc en un bucle argumental que em porta de cap des de fa temps. De l’individu a l’entorn, de l’entorn al sistema, del sistema a l’individu… Espero que enteneu que he intentat exposar-ho breument i que, per tant, no he precisat molts elements que no es poden passar per alt. Estic segur que enteneu quin és el neguit de fons i estic convençut que heu tingut aquest debat una, dues o moltes vegades. Què en penseu?