Economia catalana: dos models i moltes conseqüències

Vull reduir com a exercici d’atreviment les opcions de l’economia catalana en dos models molt genèrics que considero que són fàcilment comprensibles, a partir dels quals caldrà prendre moltes decisions que determinaran el futur del país i de les persones.

Els dos models són contraposats. La proposta consisteix en determinar l’economia que volem partint de les repercussions que tindrà la decisió per les persones. La decisió rau en triar ser una economia de sous baixos, feina fàcil, més estabilitat laboral, menys exigència de formació, menys capacitat adquisitiva, menys qualitat de benestar o d’accés als serveis, etc. O ser una economia de sous elevats, més mobilitat laboral, menys estabilitat, més exigència formativa, més necessitat de reciclatge constant, més capacitat adquisitiva, més accés als serveis, etc.

Suposo que m’explico, oi? És com plantejar aquell dilema del camp o la ciutat, però a gran escala. Per resumir-ho, és com decidir viure amb les incomoditats pròpies del camp i les dependències que suposa, però sense els maldecaps i l’estrès de la ciutat; o viure a la ciutat amb les seves comoditats, accés ràpid als comerços i als serveis, però amb l’atabalament i la pressa pròpies de les ciutats.

Volem ser una economia “moderna” i dinàmica amb els maldecaps personals que comporta i l’exigència d’una millora absoluta de la competitivitat, el talent de les persones, la innovació, el valor afegit, la formació contínua i la mobilitat laboral? O volem ser una economia més estàtica i conservadora amb l’acceptació de una certa precarietat formativa i competencial dels propis treballadors i empresaris, però amb més estabilitat, menys deslocalització, mà d’obra barata?

Una decisió o l’altra té moltes conseqüències en molts àmbits. Per exemple, té conseqüències en la manera que tindrem d’encarar i plantejar l’educació de les futures generacions. Té conseqüències en com planificarem la xarxa d’infraestructures de mobilitat i comunicació. Té conseqüències en els models de televisió que s’han d’impulsar; en la composició de les nostres empreses; en les pautes de consum; en les polítiques públiques de recerca i innovació; en el foment de l’emprenedoria; en l’orientació de les Universitats a la formació contínua; en l’aparició d’empreses de capital risc per donar suport als reptes de finançament empresarial; en la mentalitat i l’actitud de les persones i la seva disposició al canvi i a l’aprenentatge; en la batalla contra la rèmora del “nimby”; en les aliances internacionals privades i públiques; en el model de vacances i d’oci que practiquem; i en molts altres àmbits que podria enumerar i que us estalvio.

Jo crec que hem d’apostar clarament pel model de l’economia dinàmica, capdavantera, de persones preparades per assumir reptes amb flexibilitat i responsabilitat individual. Una societat on les persones siguin les protagonistes i tinguin el seu futur a les seves mans. Un país al nivell de Finlàndia, Noruega, Suècia, Irlanda, Suïssa, i alguns altres. Un país que no faci festes per haver superat per primera vegada Itàlia en PIB “per càpita” i que estigui jugant a la primera divisió de la nova economia, amb capacitat d’afrontar els reptes de la reestructuració de l’estat del benestar. Per fer-ho i per decidir-ho, necessitem deslliurar-nos d’una de les debilitats i, a la vegada, l’amenaça perpètua de l’economia i el benestar dels catalans que és la tenalla espanyola i francesa. Necessitem un Estat de dimensions raonables que esdevingui molt flexible i hàbil per fer un “leapfrogging” que ens situï en pocs anys a les cotes més altes de desenvolupament econòmic i social. Necessitarem un Estat per fer-ho, però també un canvi de cultura de les persones que, cada cop més, es lliuren sense massa o gens resistència a la desfeta mental i a l’estancament professional a canvi d’una mica d’emoció davant d’una pantalla els vespres i a la discoteca o als bars els caps de setmana.

Hi ha generacions de joves amb empenta que poden assumir nous reptes en aquesta direcció. Però tant en els àmbits empresarials com en els polítics i a la societat cívico-cultural hi ha un tap que actualment impedeix fer el canvi de lideratge que necessita aquest país nostre.

1 comments On Economia catalana: dos models i moltes conseqüències

  • Del tot encertat, i qualsevol comentari al respecte requereix d’anàlisi extens.

    De tota manera, permet-me que faci uns apunts al respecte.
    És completament necesari, tal com dius, un canvi cultural en la societat. Quan llegeixo el què exposes, penso el que escolto diàriament, el que veig pel carrer, a la televisió, a la feina…i em desferma la teoria que compartim. Malauradament, com a conjunt, encara no estem preparats per assumir aquests canvis. Quan més de la meitat dels estudiants aspiren a formar part de la innacabable llista funcionarial. Quan tenim davant el fet de que l’aspiració de la majoria és tenir un pis i un cotxe…, lícit, però escàs. Quan la gent viu el dia a dia, i la seva única motivació és que arribi el divendres, se’m fa impensable fer un gir cap al dinamisme, la competitivitat.

    Però s’ha d’intentar, ja que disposem d’eines per aconseguir-ho. Possibilitats de formació continuada, diners per a noves inversions, idees, ganes, voluntat…hi són!

    Crec amb nous projectes doncs, que ens il.lusionin, que ens despertin d’aquesta letargia que ens domina des de fa anys.

    Jo animo a tots aquells que en tenen, que en tenim ganes, d’avançar plegats. Sense dependre de res ni de ningú.

Leave a Reply to Josep Margalef Cancel Reply

Your email address will not be published.

Site Footer