Mans enlaire! La solidaritat o la vida!

Aquest matí escoltava un dels darrers programes del darrer purgat pel socialisme espanyolista, el senyor Bassas, i la tertúlia ha estat d’allò més il•lustrativa. Hi han intervingut alguns dels contertulians habituals: Josep Oliver, Pere Vilanova, Xavier Sala-i-Martin i Marta Lasalas. Evidentment, han tractat el tema de les balances fiscals acabades de publicar pel govern espanyol. Prèviament, havien entrevistat el Conseller Castells que responent a una pregunta del periodista purgat ha dit que no es podia parlar d’espoli, no perquè no ho sigui, sinó perquè això impedeix l’acostament de posicions amb aquells que ens acusen d’insolidaris als catalans. L’argument és tan patètic que no cal entretenir-s’hi massa. Però després la tertúlia ens ha permès visualitzar el veritable parany de tot plegat.

En Pere Vilanova ha intervingut per tractar el tema avisant que ell no n’era expert i que, per tant, volia fer tan sols una observació sobre els termes i l’ús de les paraules. Creu que hi ha una desviació de les paraules i els termes quan fem referència a l’espoli fiscal. Segons l’expert Vilanova, aquesta desviació radical pretén deslegitimar l’adversari que tens davant i carregar-te de raó abans de començar a discutir. En Vilanova ha dit: “Això no pot ser!”. Ho ha comparat amb el comentari que ha fet alguna vegada en J. B. Culla quan diu que no ens podem acostumar a anomenar genocidi qualsevol matança que es faci a algun país del món. Una comparació, la del senyor Vilanova, que haurien de recollir les millors escoles de demagògia de nivell internacional. Però el tertulià s’ha destapat absolutament quan en seguir parlant del debat de les balances ha usat fins a la sacietat el terme “solidaritat” per referir-s’hi amb naturalitat.

Suposem que el senyor Vilanova no considera que l’ús del terme “solidaritat” tingui connotacions partidàries absolutament esbiaixades. És fort veure persones aparentment intel•ligents caure a un parany d’aquest gruix. El terme “solidaritat” per referir-se a un devessall de milions que enviem a Madrid i que no tornem a veure mai més (bé! Sí! Quan anem de visita a Espanya!) i sobre els quals no tenim ni veu ni vot potser no és el terme més adequat, no? Recordo un vers d’una cançó dels Brams que deia: “la meva solidaritat l’administro com jo vull”. Val la pena llegir l’article d’en Vicenç Villatoro a El Singular Digital que tracta aquesta qüestió amb força claredat.

No tinc cap dubte que el què passa amb el finançament és més a prop de l’espoli que de la solidaritat. Però estic més que convençut que si hi ha un terme neutre i que hauria de permetre parlar-ne sense que el llenguatge esdevingui un parany, aquest terme és “dèficit fiscal”. Senyor Vilanova i demés, apliquin-se la cançó! DÈFICIT FISCAL!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *