La batalla entre la vella i la nova política

Ja sabeu que m’he mostrat com un seguidor actiu d’en Barack Obama des de molt abans que sonés el seu nom com a possible candidat del Partit Demòcrata. Ja l’any 2004 quan va pronunciar el discurs central de la Convenció Demòcrata que investia John Kerry com a presidenciable d’aquelles eleccions, vaig veure alguna cosa diferent en aquell senador de Xicago que va fer aixecar els culs de les cadires a tots els assistents i que ja apuntava a un lideratge diferent. Des d’aleshores el vaig anar seguint gràcies a la seva web de senador federal.

Aquests darrers mesos hem assistit a allò que podríem considerar una revolució en la manera de fer política. El President electe Obama i el seu equip han ofert un màster gratuït sobre la nova política i, especialment, sobre la nova comunicació estratègica política. Estic esperant ansiós la publicació dels llibres d’experts comunicòlegs analitzant la campanya del nou president dels EUA. Mentrestant, no és arriscat afirmar que aquestes eleccions han obert la batalla entre la nova i la vella política.

Una primera (encara que antiga) mostra d’aquest xoc d’estils s’ha donat a França en el sí del partit socialista. Les eleccions per a la màxima responsabilitat dins del partit ha enfrontat dues tendències que no es poden entendre només des d’una perspectiva ideològica (que també), sinó especialment com l’enfrontament de dues maneres d’entendre la política i de comunicar-la. La Ségolène Royal i la Martine Aubry són les puntes de llança de tot una cort de polítics i militants que entenen la participació política i el món de forma diferent i, quasi bé, antagònica.

La saba renovadora de Royal s’ha enfrontat novament a l’aparell i la vella aristocràcia del Partit Socialista talment com ho va fer Obama respecte la candidata de l’aparell, Hillary Clinton. I a diferència del què passava fins fa poc amb comptades excepcions, els aparells no han aconseguit imposar-se als moviments renovadors. És cert que la Royal, a hores d’ara, no ha guanyat les eleccions a la primera secretaria del partit (per un marge dubtós de 42 vots que s’està revisant i que pot acabar als jutjats), però el sol fet d’haver arrossegat la meitat dels electors interns del partit més envellit i jacobí d’Europa cap a posicions de canvi ja és una victòria.

Ja veurem què passarà ara amb una líder política com Royal que apostava per fer força amb el MoDem de Bayrou (els centristes… en la vella terminologia) i que compta amb un suport tan gran en un partit que apunta símptomes d’esgotament i trencament. El mapa de partits francès pot canviar substancialment els propers mesos i anys. Qui pot negar la possibilitat d’una unió de Royal i Bayrou amb un necessari repartiment de papers per configurar una opció forta de centre-esquerra ronavodora? No imagineu la Royal presentant-se a la presidència i en Bayrou de primer ministre?

Aquesta hipòtesi deixaria el PSF com un partit escurat a l’esquerra tronada i rònega que encara demostra ser, amb lideratges de la vella escola. També deixaria l’UMP com una força de dretes gens menyspreable pel gran lideratge de Sarkozy, però amb incapacitat d’ocupar discursivament la centralitat ideològica i comunicativament la centralitat política. En tot cas, la composició d’un bloc d’aquestes característiques a França podria esdevenir una esperança (la paraula clau dels darrers mesos… hope!) per liquidar la pesada dialèctica de partits del país del gall. Ja ho diuen, però, que dos galls en un galliner…

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer