Dimissió!

Aprecio la política i aprecio Catalunya. Per això em neguiteja de forma extraordinària veure la poca qualitat democràtica del nostre país. Em molesta el baix nivell d’exigència del periodisme i els mitjans consumits aquí. M’irrita la promiscuïtat entre els diferents poders i la poca transparència del sistema. M’enutja saber algunes marranades que són capaços de fer els titulars dels milers de càrrecs de l’administració pública i el favoritisme envers els seus. M’emprenya descobrir els entramats del sistema de poder establert. I m’emprenya que coses que sap molta gent, no hi hagi cap mitjà de comunicació valent i professional que les desveli i les denunciï. I em fot de mala llet veure que en aquest país ningú dimiteix ni per les coses més greus.

No dimiteix ningú mai de cap partit. Mai. I quan algú ha dimitit és perquè se l’ha amenaçat de fer públiques informacions que l’haurien perjudicat greument. Ningú creu que el país i les seves institucions siguin una prioritat per sobre dels seus interessos i ambicions personals. Tenim un col·lectiu polític ple d’egos i mancat de veritable voluntat de servei. Hi ha excepcions com en tot i a tot arreu, però la tònica dominant és d’un baix nivell preocupant.

M’agradaria que algun dia tot plegat s’hagi sanejat i la política sigui l’espai noble de servei a la gent i a la nació que hauria de ser. L’exemple de les nacions de nord enllà és el camí a seguir. Algú amb recursos i temps hauria de fer una estadística de dimissions per països al llarg dels darrers 30 anys.

La meva passió pel país i l’interès per la política no desapareixeran perquè ara mateix el país tingui aquesta penalitat. Al contrari, aquest mateix fet em dóna més força per estimar un país maltractat des de fora i malservit des de dins.