És desitjable l’estabilitat política?

Per a Catalunya, no. L’apel·lació a l’estabilitat política constant per tots costats i en boca de tots els comentaristes és un exemple de la creació d’imaginaris políticament correctes sempre afavoridors de les castes establertes i eternes que maneguen qualsevol petit moviment al nostre país. Un país que està en hores baixes i que sobreviu en una crisi de projecte permanent només pot aspirar a millorar mitjançant la inestabilitat política. I el nostre país necessita canvis profunds i, per tant, inestabilitat política. Els mateixos gestors que ens han situat on som o que no ens n’han sabut treure, no poden pretendre ara ser els màxims impulsors d’un canvi que passa, necessàriament, per la seva retirada.

Hi ha altres conceptes negatius que l’esforç d’uns i altres ha convertit en universalment acceptats com a positius. Per exemple, el consens o la unitat. Fixeu-vos que tots aquests conceptes només afavoreixen als que ja hi són, els que ja controlen allò que ara en diuen ‘el relat’. En això, els socialistes són els mestres. I ara ja hi ha alumnes avantatjats a Esquerra i a Iniciativa: en Ridao i l’Herrera en són els màxims exponents. Com és habitual, als alumnes se’ls veu, tanmateix, el llautó. Encara no han perfeccionat prou bé la tècnica dels Zaragoza, Iceta, Ferran i tota la colla de la pessigolla. Tots plegats, ben acompanyats per il·lustres convergents, estan decidits a carregar-se la política. Totes aquestes estratègies són, essencialment, anti-polítiques.

Convé que una bona tropa de patriotes amb ganes de gresca decideixin presentar una alternativa a tota aquesta grisor política del nostre país. Necessitem entrar en un període de creativa inestabilitat política que ens ajudi a fer un salt de qualitat i un bon canvi d’aires. Catalunya és un país sotmès i només un procés d’inestabilitat política ens permetrà deixar-ho de ser.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer