El país i la política

Un bon llibre d’aquells que val la pena de rellegir és ‘Un país sense política’. Joan Fuster hi analitzava la situació d’un País Valencià que era ben viu al carrer, però sense referències clares en termes polítics. L’expressió, més enllà del contingut i la idea que hi defensa, em ve al cap ben sovint i encara més aquest darrer mes. Em fa l’impressió que aquest clam independentista que vam poder observar a la manifestació del 10-J o les dades que proposen algunes enquestes més o menys creïbles no acabarà tenint una expressió política concreta i identificable al parlament després de les eleccions de la tardor al Principat.

Les mateixes enquestes (que sempre les carrega el diable i que tenen tan poca credibilitat quan ens van a favor com quan ens van en contra) ja anuncien que mentre l’independentisme creix de forma meteòrica entre la població, els pronòstics dels resultats electorals són totalment impermeables a aquesta ‘realitat social’. L’independentisme arriba al 47% i ERC passa de 21 a 12 diputats? El recull CiU aquest clam independentista proposant ara una altra travessada del desert per aconseguir un concert econòmic? L’independentisme emergent s’abstindrà a les eleccions? Estarà organitzant manifestacions i consultes populars?

Només se m’acut un motiu pel qual l’increment de l’independentisme social no té impacte en l’independentisme polític o institucional. La incapacitat de participar generosament en el projecte i la manca d’un lideratge acceptat o legitimat entre els diferents grups i plataformes que ara intenten fer el salt institucional. És a dir, s’observa una necessitat constant i successiva per part de diversos grupets de esdevenir el pal de paller de la unitat independentista. L’independentisme emergent va tenir una primera expressió, tal com l’entenem avui, amb la creació de Reagrupament de la mà del doctor Carretero que va fer una crida a ‘reagrupar’ totes les expressions en una mateixa associació.

Alguns van considerar que, si no se’ls tractava com un grup amb un lideratge previ, no estaven disposats a dissoldres i acceptar els resultats democràtics interns de l’entitat. Es van quedar fora. Uns altres consideraven que no calia crear noves formacions i noves eines perquè amb les actuals (CiU i ERC) ja n’hi havia prou. Més endavant ja van començar a sortir noves propostes que pretenien ajuntar pomes amb peres i tractar-les com a iguals. Suma Independència va intentar ‘sumar’ una entitat de 3.500 associats pagant quotes mensuals amb persones a qui ningú mai ha escollit en cap votació i que no se sap exactament a qui representen més enllà d’ells mateixos.

Una crida semblant a la de Suma, però amb una mica més de consistència i no feta l’endemà del 13-D és la de la ‘Conferència Nacional del Sobiranisme’. L’apadrinament de persones com Broggi, Barrera i Domènec, el senat independentista, li ha donat cara i ulls, però la concreció ha estat decebedora. La no distinció entre individus, grupets, organitzacions i frikis impedeix cap possibilitat d’èxit de l’invent.

Recentment hem conegut la proposta de reeditar la Solidaritat Catalana de fa un segle, aquest cop per entrar al parlament a declarar unilateralment la independència. Ho han fet tres persones significatives de l’independentisme: Joan Laporta, Alfons López Tena i Uriel Bertran. D’aquestes tres, sobta que siguin Tena i Bertran que declarin la necessitat de crear una marca electoral que permeti declarar unilateralment la independència des del parlament perquè precisament ells dos havien combatut aferrissadament que aquesta fos la via correcta de fer-ho. No és cap secret per a ningú que els dos promotors de consultes populars havien fet mans i mànigues per impulsar un referèndum oficial a través del parlament esgrimint que la composició i la legislació actuals ja ho permetien. Vist que no era així, tots dos han decidit rectificar i buscar el paraigua de Joan Laporta per fer una nova proposta d’unificació.

Solidaritat Catalana per a la Independència neix amb un defecte inicial que, des del meu punt de vista, és molt important. Els tres impulsors de la idea van fer-ne la presentació pública abans d’haver-ne parlat amb cap dels agents a qui volen agrupar. En política aquesta manera d’actuar té poca sortida i unes possibilitats d’èxit escasses. Desconec si l’intenció dels protagonistes de la jugada era realment aconseguir l’adhesió de CiU, ERC i ICV, entre d’altres, o si ja es comptava en la resposta negativa d’aquests com a recurs per fer una candidatura sense aquestes formacions. En tot cas, la cosa no ha funcionat de moment i som on érem, però amb dos jugadors més al terreny de joc: Uriel Bertran i Alfons López Tena. Un i l’altre hauran d’explicar ara què volen fer un cop els seus partits han descartat (ERC) i menyspreat (CiU) la seva proposta.

I ara, què? Doncs res, que seguim amb l’independentisme desbordant enquestes, consultes i manifestacions, però el més calent és a l’aigüera. En Laporta semblava la solució més ferma a tot el desori de l’independentisme emergent, però de moment no acaba de presentar les credencials. Arriba l’agost, fa molta calor, els activistes estan molt cansats després d’un curs intens que va començar a Arenys de Munt el setembre de l’any passat, les Grans propostes poden començar a crear frustració si no es concreten aviat, hi ha molta feina a fer si es vol arribar a la jornada electoral amb possibilitats de ‘dinamitar el sistema de partits’ que ens ha situat en aquest cul de sac on som, etc.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer