Independència?

Les eleccions d’aquest diumenge han redefinit el mapa de l’independentisme. Esquerra ha deixat de ser la força hegemònica del sobiranisme real i ha fet lloc a Solidaritat, que ha entrat a empentes i rodolons al Parlament. Reagrupament n’ha quedat exclòs per motius diversos, que més endavant apuntaré, i ara ha de decidir quin camí vol fer, si és que en vol fer cap. La CUP no es presenta a les eleccions, però és una realitat amb presència municipal que també té un paper en l’escenari polític. I finalment, cal entendre que també hi ha independentisme dispersat en opcions polítiques no independentistes. És el cas de Raül Romeva, entre d’altres, a Iniciativa o d’alguns dirigents de CiU, que tenen al cap un país lliure i van fent camí en l’autonomisme.

Ara, l’independentisme que té més capacitat de recorregut és el parlamentari, si és capaç de repensar-se. Esquerra és qui té la responsabilitat més gran, perquè encara és el partit més fort de l’independentisme. Puigcercós diu que vol encapçalar ell una nova etapa del partit, però caldrà saber de què es tracta. Comet l’error de pensar primer el ‘qui’ que el ‘què’, i aquest és part de l’origen dels seus mals. Esquerra, després de l’embranzida electoral i ideològica del 2003, ha estat més pendent del ‘qui’ que del ‘què’ i el ‘com’, i això l’ha perjudicat més que no pas el pas pel govern.

Solidaritat ens haurà de demostrar que és un projecte estable i amb una base sòlida. De moment, és el resultat de l’oportunisme post sentència del TC, de la capitalització personal de Bertran i López Tena de les consultes, dels rèdits de la gestió futbolística de Laporta i de prendre el discurs que ja havia estat sembrant Reagrupament des de feia temps. Però ara tres persones amb un caràcter prou efervescent (per dir-ho d’alguna manera) hauran de treballar amb constància i disciplina per no malbaratar la confiança rebuda. Caldrà veure si Laporta es conforma amb el càrrec de president d’un grup mixt amb Ciutadans o si voldrà emprendre noves aventures polítiques o d’altra mena. I caldrà observar també si els lideratges interns de la formació troben un equilibri que eviti que l’invent esdevingui un ball de bastons com és tradició en l’independentisme.

Reagrupament pot repensar-se i seguir llaurant amb l’esperança d’una nova oportunitat, o pot decidir recomençar una nova vida amb idees i maneres diferents. La capacitat de mobilització i el compromís dels seus associats no poden perdre’s en la lamentació i el desengany. La gran implantació territorial del projecte de Carretero pot ser la base d’un nou moviment més ben definit i amb més capacitat de rendibilitzar la feina que fa. Reagrupament ha tingut greus problemes de comunicació amb la societat i ha estat massa temps pendent de l’arribada de Laporta. Reagrupament no ha jugat bé el difícil equilibri de voler canviar les regles del joc i haver-s’hi de sotmetre per fer-ho.

La CUP ha de començar a pensar què vol ser de gran, perquè no es coneix a cap lloc del món una força política que hagi aconseguit la independència per vies pacífiques sense presència al parlament. Tanmateix, potser són capaços d’inventar nous camins que aniran més enllà d’allò que ara podem veure.

Tot amb tot, l’independentisme viu un temps convuls i caldrà deixar passar uns mesos per veure quin és el seu mapa real. La redefinició d’Esquerra pot marcar la tendència, però la concentració de vot útil anti-crisi i anti-tripartit a CiU no ha permès visualitzar amb claredat la força de l’independentisme emergent. Ara hi ha un nou parlament i nous diputats. Ara és el moment de la societat civil de recuperar el tremp de les iniciatives no subvencionades i proposar noves idees i nous camins per redreçar un camí que s’ha torçat en la millor conjuntura de l’independentisme en molts anys.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer