Batlles deslocalitzats

La candidatura de Montserrat Tura a les primàries del PSC per Barcelona han revifat el debat sobre si es pot governar una ciutat on no vius. Des de fa anys he trobat curiós que hi hagi batlles que prefereixen viure fora de la ciutat que construeixen dia a dia o que prefereixen construir una ciutat que no és on descansen. De batlles deslocalitzats n’hi ha d’històrics: Manuel Royes (Terrassa), José Montilla (Cornellà) o Bartumeu Muñoz (Santa Coloma de Gramenet).

En un país acostumat a legislar fins a l’últim detall de qualsevol àmbit, és estrany que això no estigui reglamentat. En canvi, als Estats Units d’Amèrica hi ha en aquest moment un fascinant debat sobre la candidatura de l’ex-cap de gabinet del president Obama, Rahm Emanuel, a la batllia de Xicago. Emanuel viu des de fa uns quants anys a Washington i s’ha desplaçat a la seva ciutat d’origen tot just fa uns mesos quan va anunciar la seva voluntat de ser-ne el batlle. Emanuel havia viscut a Xicago molts anys i ara hi tornava a viure després d’un parèntesi per servir des de les institucions federals. Però tan bon punt va anuciar la seva nova missió política, els republicans van atacar-lo com un foraster i la premsa i els lobbies conservadors van cercar tots els arguments per impedir-ne la candidatura. Advocats molt ben pagats i relacionats van aconseguit que un tribunal ordenés abans-d’ahir que no s’imprimís el seu nom a les butlletes de votació a les eleccions de la capital d’Illinois. Un segon tribunal d’apel·lació va acceptar ahir el recurs d’Emanuel i ha ordenat imprimir el seu nom de forma cautelar. És a dir, totes les possibilitats són encara obertes.

Jo no sé si s’ha d’impedir que algú es pugui presentar a les eleccions d’allà on vulgui. Tinc la impressió que hauria de ser la ciutadania sempre qui decidís qui ha de ser el seu batlle i qui no. Ha de ser la gent qui consideri si vol un batlle que no viu a la ciutat o si prioritza altres aspectes del candidat.