El carnaval és una patologia social

Desconec si forma part del currículum d’estudi de les facultats de psicologia o medicina del nostre país, però el carnaval mereix la qualificació de patologia social. Potser també hi haurien d’intervenir els sociòlegs o, fins a cert punt, l’antropologia. Sigui qui sigui qui en tingui les competències acadèmiques, cal estudiar les causes, els símptomes i les conseqüències, és urgent trobar el tractament o la medicina que ens pugui curar aviat.

La necessitat de disfressar-se és una cosa que sempre m’ha posat nerviós quan en sóc observador. No m’agrada disfressar-me, però em posa nerviós quan ho fan els meus coneguts. Quin coi de mancança emocional tenim que ens veiem atrets per vestir-nos de mico o de monja.

Un cop m’he pres uns quants calmants i algunes herbes relaxants, observo la ‘gent’ que desfila per davant de casa i encara ho entenc menys. Què carai fan disfressats de negres o de moros ara que cada dia en veiem centenars quan anem de casa al tren? A qui se li acut disfressar-se de persona? Què vol dir això? Què deu pensar un senegalès de Terrassa quan veu una comparsa sencera d’individus disfressats de negres amb un òs al cap? Ho trobo un insult o despreci de molt mal gust. Per què hi ha gent que es disfressa de negre ‘com un primitiu’ quan els únics primitius que hi ha són els que es disfressen?

A més, cada dia veig més gent disfressada durant tot l’any i, per tant, el carnaval ha perdut el sentit.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer