La cara més cínica de la crisi

Diuen que en els moments difícils és quan les persones mostrem el millor i el pitjor de nosaltres mateixos. No sé si és cert, però la crisi econòmica i financera ens està oferint imatges prou sorprenents. Per exemple, la de la manifestació de dissabte passat amb sindicats i tripartit en protesta per les retallades del govern de CiU.

No acabo d’entendre a qui van dirigides aquestes manifestacions. Sóc totalment contrari a la retallada de les prestacions de benestar, però precisament perquè hi estic en contra apunto on s’ha d’apuntar: Espanya. Trobo a faltar a totes les manifestacions contra les retallades una pancarta al capdavant que digui: ‘Prou espoli fiscal’. Com es pot estar en contra de les retallades i no contra allò que les provoca?

Per altra banda, per poc que es conegui el mapa de situació, és evident que hi ha un govern espanyol que amenaça amb greus conseqüències per a Catalunya si el govern no retalla i redueix dràsticament el dèficit públic. Com qualsevol bípede dotat culturalment sap, el dèficit (públic, empresarial o familiar) només es pot reduir de dues maneres: reduint despeses o incrementant ingressos.

Cal fer aquí una primera consideració sobre el fet que sigui el govern espanyol qui imposi reduccions de dèficit públic a Catalunya. Quina barra! Un govern que traspassa competències sense el finançament que pertoca, un govern que manté ministeris les ocupacions dels quals no són competència seva, un govern que fa una despesa militar exhuberant per acabar ocupant illots deserts i plens de julivert, un govern que manté una institució caduca i antiquada com és la monarquia, un govern que no s’ocupa de les cultures de l’estat que gestiona i només mira per la dominant, etc. etc. I sobretot, un govern que espolia la nació més dinàmica econòmicament i la més compromesa amb l’esforç com a mètode de superació de les dificultats.

Al marge de les molles que pot significar l’eliminació parcial de l’impost de successions (fet que beneficia la dinamització i al inversió econòmica), el govern no pot incrementar impostos per ingressar més perquè això penalitzaria tothom i, especialment, la reanimació de l’activitat econòmica (les famílies disposarien de menys diners pel consum i les empreses i els comerciants se’n ressentirien aviat). Per tant, només pot fer dues coses: retallar (i si es tracta de greix administratiu, ja està bé no només en temps de crisi) o acabar amb l’espoli fiscal i, per tant, recuperar els ingressos/impostos/riquesa que generem els catalans.

La meves preguntes són: Per què el govern Mas accepta retallar enlloc d’acabar amb l’espoli? Per què prefereix l’estabilitat d’Espanya al benestar dels catalans? Per què alguns partits catalanistes i independentistes accepten la lògica d’un PSC, ajudat pels sindicats, d’apuntar contra un responsable secundari de la situació enlloc d’apuntar contra el responsable principal? Com pot sortir a manifestar-se contra l’inundació aquell que va destrossar la paret del dic de contenció? Per què tots fan veure que aquí només retalla CiU si saben que a partir de les eleccions caldrà retallar a tots els ajuntaments tant si es vol vom si no? Per què no s’encara l’origen del problema i s’expliquen les coses com són? Qui té por de ser responsables del nostre futur? Per què no concedim la independència a Espanya d’una vegada?

(dues recomanacions per estar informats de les conseqüències de l’espoli fiscal en forma de retallades: al Twitter, la iniciativa @mansenlaire, i el bloc de Salvador García Ruiz, Llibertat).