Canosa, Cardús i Claramunt (C-3), sobre els indignats
He estat temptat des de fa un parell de setmanes d’escriure sobre aquesta qüestió dels indignats a les places del país i d’Espanya. No ho he fet, encara. Però he llegit molts i molts articles que n’han parlat i em quedo amb tres. Curiosament són de tres de les millors espases que té aquest país i que a partir d’ara anomenaré el C-3… un combinat molt més potent que els coneguts G-8 i G-20. Són Francesc Canosa, Salvador Cardús i Jaume Claramunt.
Us convido a llegir els seus articles:
- Francesc Canosa: ‘Indigna’t, Doraemon no existeix‘
- Salvador Cardús: ‘Visca la democràcia formal‘
- Jaume Claramunt: ‘La indignació silenciosa‘
Pere,
T’hi afegeixo un altre article, de Jordi Graupera, prou valent perquè diu allò que altres callen.
Avergonyiu-vos!
(article publicat a La Vanguardia del dissabte 21 de Maig del 2011)
Que la democràcia espanyola és molt ronyosa ho sap tothom. No ser el franquisme és la seva principal virtut. La ronya es veu pertot. No hi ha separació de poders, les llistes tancades promouen la partitocràcia, el sistema electoral prima els dos grans partits…
La raó és ben clara: durant la transició l’objectiu era l’estabilitat i el creixement econòmic. I la tranquil·litat d’esperit de les elits, sobretot les militars. Una mica com a la Xina d’avui, però amb l’obsessió per l’aparença i la por atàvica al guerracivilisme. I durant 33 anys la gent semblava conformada. Quan hi havia risc que el cartró-pedra es despintés i la ronya es fes present amb tota la seva esplendor, els governs de torn intensificaven l’estat del benestar, les propostes populistes i les subvencions als ‘sectors estratègics’ i amics diversos. Entre això i les ajudes de la Unió Europea, aviam qui era el llest que qüestionava que sota la pintura hi havia ronya.
Per tant, sí, hi ha un munt de raons per estar indignat, i les acampades doncs mira, ja era hora, i són una pregunta gegant per a tots. Però per les mateixes raons hi ha motius per avergonyir-se. Ara que la festa s’ha acabat, ara que ja no pots especular amb el terreny de la iaia, que ja no pots viure a crèdit o confiar en el cop de sort; ara que has vist que l’educació universitària espanyola dóna com a molt per guanyar 1000 euros al mes, que estàs a l’atur i que, en fi, la cosa va per llarg, potser seria el moment també de fer autocrítica. Perquè, esclar, és molt fàcil dir que els polítics són tots un corruptes i uns inútils fills de sa mare, és molt fàcil culpar el Banco Santander, i extremadament divertit acampar i imaginar propostes per fer la revolució. Fins i tot és excitant tenir #tota-la-raó-del-món, però quantes vegades vas anar a votar perquè et prometien serveis gratis sense preguntar-te què valien i d’on sortien els calers? Quantes vegades vas ignorar mesures profundament irracionals com el PlanE només perquè eren d’esquerres, o anti-PP, o perquè no qüestionaven el teu status i a tu ja t’anava bé? Quantes vegades vas negociar l’atur quan no et tocava per marxar d’una feina, i viure dels demés? Quantes vegades vas acceptar pagar en negre? Té contracte la teva dona de fer feines? Confiaves que el totxo sempre pujaria i podries vendre’t la casa nova i hipotecada i guanyar-hi calers, petit especulador? Vas fer vaga per defensar els contractes més cars d’Europa? Vas apuntar-te als pisos de protecció oficial mentre vivies dels pares? Reclames ara més impostos per tenir més serveis gratuïts, la nacionalització de la banca, allargar l’atur? Democràcia real ja, sí, però ets conscient que la crisi s’ha agreujat per culpa d’unes mesures que es van prendre amb l’únic objectiu d’acontentar els teus desitjos immediats? Després de les acampades, una llarga i purificadora dutxa. Fora ronya.