La trampa d’Arcadi Oliveres i l’espoli fiscal

Dilluns es va celebrar un debat a l’Ateneu Barcelonès entre l’economista Arcadi Oliveres i el periodista Vicent Sanchis. A banda del debat en general i les actituds demostrades per alguns ‘indignats’ presents en el públic, hi va haver un moment que es va tractar la qüestió de l’espoli fiscal i les retallades. Va ser en aquest moment quan Arcadi Oliveres va dir una bestiesa que, venint d’un economista, és preocupant i per fer-nos-ho mirar.

Oliveres va dir que accepta que l’espoli existeix, però que hi ha alguns aspectes que no es tenen en compte a l’hora de quantificar-lo. Un d’aquests aspectes, segons l’economista dels indignats, és que el mercat comercial natural de Catalunya és Espanya i que cal comptabilitzar els ingressos de les empreses catalanes per les vendes a empreses o consumidors espanyols com una part que Espanya ens retorna dels diners espoliats. Oliveres quantifica a l’engrós aquest ‘retorn’ en un 20% de l’espoli actual, fet que el rebaixaria a un 80% dels 20.000 milions anuals. (podeu escoltar l’argumentació d’Oliveres al minut 37 del debat publicat íntegre a VilaWeb).

Qualsevol ciutadà, no cal ser economista, pot veure la bestiesa que significa aquest argument. Primer perquè no es poden barrejar peres i pomes. És una aberració econòmica pretendre assimilar una balança que comptabilitza impostos i inversió pública amb una balança comercial entre territoris en una situació de lliure mercat (que per molt que no satisfaci a Oliveres, és la que hi ha). Segon, si els espanyols i les seves empreses són el primer client de les empreses catalanes (cal dir que cada cop menys, com expliquen al llibre ‘Sense Espanya’ els economistes Modest Guinjoan i Xavier Cuadras) és perquè hi troben un preu competitiu i/o una bona qualitat. Ningú obliga a les empreses i als consumidors espanyols a comprar productes catalans o fets per empreses catalanes (en canvi, si que els catalans ens veiem obligats a ingressar els nostres impostos a les arques de l’estat). Tercera, els diners que ingressin les empreses catalanes per allò que venen on sigui no es destinen a fer infraestructures de mobilitat, ni d’ensenyament, ni de salut, ni d’atenció a la tercera edat, ni a la dependència, ni a pagar els sous dels funcionaris. De fet, només una petita part dels beneficis de les empreses acaben a les arques de l’administració, que novament torna a ser espoliada d’aquests impostos per Espanya. Les empreses destinen els seus ingressos per vendes a pagar els sous dels treballadors, a amortitzar les màquines o les instal·lacions, a comprar matèries primes, a invertir en I+D+i, o a repartir dividents entre els propietaris.

Per tot això, és aberrant l’argument del professor Arcadi Oliveres que només pot al·legar ignorància (fet considerablement greu) o cinisme (encara pitjor). També caldrà que es pregunti sobre la coincidència en aquest argument per reduir l’abast de l’espoli als catalans amb l’espanyolisme més ranci. Hi ha coincidències que només són això, coincidències. Però n’hi ha que són provocades per una lectura gairebé religiosa d’alguns mitjans espanyolistes com El País, que repeteix fins al cansament aquest argument en les seves planes cada cop que es tracta la qüestió. La manca d’autocentrament és sovint un mal amic que et fa males passades.

4 Comments

  1. Doncs amb el mateix argument aplicat a la inversa, l’espoli pot augmentar a xifres encara més enormes: quants diners paguem els catalans a empreses d’espanya?
    Si tot el que ens compren compensa el dèficit, el que comprem l’hauria d’augmentar un altre cop. O no?

  2. De fet, si calculem això, caldria imputar també al nostre favor tot el que paguem a les companyies telefòniques i de subministraments amb seus a Madrid… Però no cal fer l’exercici: és una aberració econòmica.

  3. Al segle XXI, el mercat comercial de les empreses catalanes ha de ser el món. La globalització és una oportunitat per les empreses catalanes, tenint en compte que l’únic lloc del planeta on ens fan boicot als productes catalans per l’origen o l’idioma de l’etiquetatge és al “mercat comercial natural” que indica el professor Oliveres. I fer trampes explicant que l’espoli fiscal se’ns “retorna” amb ingressos comercials al teixit productiu català és, com a mínim, una bestiesa monumental.

  4. Aqui está la clau. Hi ha molts catalans de la generació del Quico “el progre”, que es pensen que El País és un diari progresista, però en realidad és un més dels diaris nacional-imperialistes anti-auto-determinació espanyols.

Respon a Lluís Soler i Turu Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *