Churchill ja ens va avisar

L’ofensiva espanyola per liquidar Catalunya és descarada i ataca molts fronts simultàniament. Espanya s’ho pot permetre perquè Catalunya no reacciona, només crida. L’últim paquet d’atac ha estat la reforma constitucional, que liquida l’autonomia financera dels governs autonòmics, i la interlocutòria del TSJC per aplicar la sentència del Suprem espanyol contra el català a l’escola. Milers de ciutadans han reaccionat i s’han adherit a grups i manifestos, però el govern fa equilibris i mira de calmar els ànims.

En l’impagable crònica de la Segona Guerra Mundial, Churchill explica amb molt detall com Hitler va aprofitar la debilitat, la voluntat d’equilibri constant, l’aposta pel seny i la covardia dels governs britànic i francès per engegar la maquinària de guerra i fer passos que després costaria molt de desfer. Hitler, amb el seu objectiu i deliri imperial, primer va rearmar l’exèrcit i es va saltar tots els límits que li permetia el Tractat de Versalles, però França i el Regne Unit no van fer res (i en el cas britànic, van mirar d’arribar a un pacte sobre els arsenals de guerra). Després, vist que no hi havia hagut reacció, va reocupar la Renània, tornant a violar el Tractat de Versalles, i els dos aliats occidentals tampoc van fer res. Crescut per la seva impunitat, Hitler va fer caure el govern austríac i va ocupar el seu país d’origen. França i Regne Unit tampoc van actuar, i van mirar de fer un pacte a Munic per evitar l’ocupació de Txecoslovàquia. Hitler va ocupar Txecoslovàquia, sense cap moviment a les files franceses i britàniques. Finalment, va ocupar Polònia i, malgrat els dubtes i les mitges tintes, els francesos i els britànics es van veure obligats a actuar quan ja era massa tard. Hitler ja era molt fort. L’exèrcit alemany era descomunal i havia acumulat grans arsenals i superava les capacitats de la majoria d’exèrcits europeus. Itàlia havia caigut del costat alemany.

Churchill explica perfectament com l’actitud poruga, ingenuament pacifista, va permetre que el Tercer Reich anés minant els pilars de la civilització europea i de la gran aliança que podia aturar una nova atrocitat 25 anys després de la Primera Guerra Mundial. Churchill diu: ‘La malícia dels dolents es veu reforçada per la feblesa dels bons’. I té raó. No s’ha de confondre ser els bons de la pel·lícula amb ser tous, ingenus, porucs, etc. Un govern ha de saber reaccionar amb contundència i sense esquivar els problemes tal com són. El geni britànic també afirma: ‘El camí del mig que s’escull entre el desig de seguretat i una vida tranquil·la pot conduir directament al nucli del desastre’. Aquesta segona sentència sembla escrita expressament pensant en CiU.

Aquest cap de setmana l’ex-president Pujol demanava als no independentistes a actuar: ‘Si els fa por la independència, el que han de fer és ajudar a que el sentiment no s’incrementi’. Però Pujol no fa cas als consells del seu admirat Churchill. Aconsella als no independentistes a continuar cercant l’encaix de Catalunya a Espanya, tot i reconèixer que ell ja ho considera pràcticament impossible. Pujol fa els equilibris (o crida a fer els equilibris) que Churchill condemnava de França i el Regne Unit davant dels atacs de Hitler. Churchill ens aconsella (i la història li dóna la raó) no esquivar l’escomesa i prendre la determinació contra els dolents. La feblesa i ‘el camí del mig’ no porten enlloc més que al ‘nucli del desastre’. I nosaltres no tindrem un exèrcit nord-americà que ens vingui a treure les castanyes del foc. Per tant, no ens podem permetre continuar esquivant l’arrel del problema.

Per la determinació demostrada al capdavant d’una nació, m’agrada pensar que el nostre Churchill va ser el president Macià. I una frase seva, del nostre president, em demostra que no són tan lluny un de l’altre: ‘El seny si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat només serveix per tapar covardies’.

2 Comments

    1. Gegants… molins… potser ets tu qui veu gegants on no n’hi ha. On veus la comparació? Jo em serveixo d’un exemple, d’una experiència i d’unes reflexions per alertar d’una situació que em preocupa.

      Si tornes a llegir l’apunt, veuràs que només dic que no es pot deixar passar els avisos perquè arriba un moment que és quasi impossible remuntar.

      Gràcies pel comentari.

Respon a Pere Cardús Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *