Pensament únic, políticament correcte i democràcia real

Ahir a la nit constatava un cop més que el twitter ha quedat segrestat per l’agressivitat, l’insult i la porqueria que fa poc es trobava bàsicament als comentaris oberts d’alguns diaris a internet, i que després es va desplaçar al facebook. Pensava, no sé per què, que el twitter podria evitar aquesta invasió fastigosa i perversa. Però no. A més, la diferència amb aquells dos espais és que el twitter ofereix una connectivitat entre usuaris molt més fàcil. Als comentaris a les notícies o articles d’opinió calia anar-hi expressament per llegir-ho i, si havies fet un comentari, no tenies perquè descobrir tots els insults que et ‘responien’ si no ho anaves a veure. Al Facebook, t’atenies als amics que haguessis acceptat i, per tant, eres amo de les referències directes que et poguessin fer. En canvi, al twitter qualsevol desconegut et pot ‘mencionar’ amb una @. Qualsevol crea un vincle cap al teu ‘timeline’ i t’insulta sense cap mirament. Molt sovint sense donar la cara, amagats amb pseudònims i falses imatges. Sovint, els amics de qui t’ha insultat, s’afegeixen a la festa i ja tens un grupet de miserables carregant contra tu perquè no penses exactament com ells volen.

Ahir em va sorprendre l’agressivitat mostrada per una número gens menyspreable d’usuaris contra el Gerard Quintana per la seva aparició al programa del Convidat. Però aquest empobriment del debat i la informació que circulava pel twitter ha estat extraordinari amb tota la qüestió dels indignats i el 15M. La ‘revolta’ contra l’estat actual de les coses ha anat acompanyada d’una campanya de pensament únic per la qual si no penses que com ells, ja has begut oli. Si a més t’atreveixes a desconfiar d’una possible intervenció intencionada de l’espanyolisme movent els fils de l’invent, ja ets un feixista, de dretes, antidemòcrata, etc. El debat s’ha simplificat a l’extrem de dividir els opinadors entre bons i dolents. Aquest pensament binari que, precisament, tant de mal fa a la democràcia (sigui quina sigui). La paradoxa és que una bona part d’aquells que demanen ‘més democràcia’ o ‘una democràcia real’ no accepten amb el mínim esperit ‘esportiu’ que algú consideri que allò que es proposa no pot ser bo. O que consideri que en tot aquest moviment hi ha gat amagat. Quina democràcia real volen instaurar alguns si no accepten ni respecten aquells que no pensen exactament igual que ells?

Qui no estigui segur d’això que dic que ho provi. Que faci una piulada crítica i intel·ligent (no un insult o una frase de menyspreu) amb l’etiqueta #15M i esperi una estona. Com més intel·ligent sigui la reflexió que faci, més virulenta serà la resposta. Com més encertis a posar al descobert les contradiccions, la buidor o el conservadorisme de la ‘revolta global’, més greus seran els atacs que rebrà.

No es pot ser crític amb com van les coses, amb les immoralitats de certs mecanismes del poder, amb la manca d’ètica d’alguns polítics, amb les formes de dominació del poder econòmic i financer, sense haver de combregar al 100% amb els indignats? Es pot estar en desacord amb la forma opaca i poc democràtica com funciona el moviment? Es pot considerar que una assemblea improvisada i controlada per pocs no és una forma democràtica? Algú sap si els referents dels indignats més polititzats realment prediquen amb l’exemple? Algú sap si quan són contractats a un simposi no exigeixen allotjar-se en la suite més cara de l’hotel? Han convidat a celebrar assemblees als seus extensos menjadors? Han ofert alguna de les moltes habitacions de casa seva a les famílies desnonades? No tots els gurús dels indignats viuen a cost de rei, però alguns dels que són més venerats, sí. Amb sous d’escàndol com els que es denuncien dels banquers. Amb pisos repartits pel món.

El fet és que hi ha paraules que permeten disfressar allò que realment s’intenta imposar. Una de les paraules de distracció més potent és ‘democràcia’. Si tu reclames ‘més democràcia’, sigui com sigui o sigui el què sigui el que realment vols aconseguir, ja has construït una cuirassa que et permet anar amb el cap ben alt pel món. A partir d’aquest moment, ja pots acompanyar la paraula ‘democràcia’ de lemes com ‘el carrer és nostre’ o ‘no ens representen’ o’si votar cambiara algo’ o ‘plantemos lechugas en los despachos’, que tu ja tens el pedigrí de demòcrata real contra els altres que no en són. Ja pots ser un adulador de dictadors com els germans Castro, Chávez o Gaddafi, que tu ets demòcrata real i pots donar lliçons i fer discursos victimistes contra el sistema.

Tot plegat és prou patètic i dèbil i sorprèn la facilitat amb què aquest discurs ‘políticament correcte’ sobre els indignats ha penetrat a molts mitjans de comunicació. Sobretot perquè la història ens ha demostrat que els temps de crisi són un adob perfecte per populismes perillosos que poden acabar creant veritables monstres. Aquesta evolució ja ha començat a mostrar-se en les actituds i l’agressivitat de molts dels membres realment actius del moviment contra tots aquells que pensen diferent.

A més, un dels èxits buscats per una part dels instigadors del moviment indignat ha estat la divisió i les baralles provocades entre independentistes que fa pocs mesos treballaven plegats en les consultes per la independència. Algú ja ha oblidat que entre els més organitzats de la plaça de Catalunya a Barcelona durant la acampada hi havia un bon reguitzell d’espanyolistes anticatalans? Algú ha oblidat el vergonyós atac al Parlament de Catalunya? S’han atrevit o han intentat atacar algun parlament espanyol? De fet, cal adonar-se de quina és la llengua que utilitza el moviment en les pancartes de les seves manifestacions i en els lemes que hi canten. Lamentablement, ja fa temps que reconec molts independentistes que insulten altres independentistes pel fet de no compartir la seva passió pel 15M. I això em fa veure que d’alguna manera els espanyols han aconseguit desfer l’esperit de les consultes.

1 comments On Pensament únic, políticament correcte i democràcia real

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer