Copagament, tiquet moderador i la sordesa del passatger del tren

La proposta d’instaurar l’anomenat ‘tiquet moderador’ a les receptes farmacèutiques a la sanitat catalana ha aixecat un nou episodi de polseguera política i social. Amb l’anterior govern, el tripartit, s’havia debatut la idoneïtat d’establir un sistema de copagament i la qüestió va generar també molt de soroll. El fet incontestable és, però, que la sanitat catalana està mal finançada i cal cercar alternatives per no haver de rebaixar el nivell i la qualitat del servei. La millor i única mesura permanent i definitiva seria la independència de Catalunya, amb la qual el finançament sanitari estaria plenament cobert amb una petita part dels 20.000 milions d’euros que ens roba cada any Espanya.

Però, fins i tot amb una Catalunya independent, crec que el tema del model sanitari no estaria resolt. Aleshores no tindríem un problema de finançament, però un sistema finançat absolutament per l’administració afavoreix les conductes irresponsables. No dic res de nou si afirmo que els humans, que cometem tots els errors que se’ns permet, quan ho tenim tot pagat, deixem de valorar el servei que rebem.

M’explico. Els sistemes de servei totalment gratuïts penalitzen els que actuen correctament. És a dir, aquell que fa esport, s’alimenta equilibradament i cuida la seva salut paga exactament el mateix que aquell que s’infla d’alcohol cada cap de setmana, escolta música amb auriculars a tot volum fins a destrossar-se el timpà, i menja fregits i productes de ‘pastisseria industrial’ tot el dia. I és evident que a la llarga un necessitarà molta més atenció sanitària que l’altre. Cada cop que se m’asseu al costat al tren un xaval amb la música a tot drap, penso que li haurem d’acabar pagant totes les visites i operacions per arreglar-li l’oïda. I cada cop que sé d’algú que es droga els caps de setmana, o durant tota la setmana, penso que li haurem de pagar el tractament per arreglar-li el cervell desfet que li haurà quedat.

Estic d’acord que cadascú ha de fer allò que vol amb el seu cos, sempre i quan es faci càrrec de les despeses que tindrà la desfeta. No s’hi val a viure sense límits la vida i que després els altres paguin els plats trencats. Una societat d’individus responsables és aquella en que cadascú assumeix les conseqüències de les seves accions. La societat del ‘tot gratuït’ mal acostuma, consenteix i idiotitza els seus ciutadans. I els mal acostuma com s’ha demostrat a moltes de les protestes contra les retallades on un dels lemes és ‘ho volem tot’ o ‘que no ens retallin els drets’. D’entrada, no hi ha límit, es vol tot. A més, es confonen els drets amb cotes altes de benestar.

Un sistema mixt, que contempli l’atenció a aquells que no es poden permetre la despesa, però que no incentivi la irresponsabilitat, és el que em sembla que seria més adequat per Catalunya.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer