Quan més curt ens lliguen, més perill tindran
El conseller Mas-Colell va presentar ahir les balances fiscals segons els càlculs d’un equip d’economistes a instància del seu Departament d’Economia. Els números són esclatants! El mateix conseller ha dit el que tots ja sabem, que aquesta situació és inaguantable i que no veu viabilitat econòmica si no es resol. Per aplanar el camí del pacte fiscal diu que publicarà l’estudi dels economistes també en castellà. I això no he entès si era una broma de mal gust, humor britànic, o és que a aquestes alçades un conseller d’Economia no sap com van les coses. El govern espanyol (ara del PP i abans del PSOE) sap perfectament quin és el volum de l’espoli fiscal. Sap perfectament d’on treu els diners per fer tot el que fa. No necessita que ningú publiqui res en castellà perquè ja ho sap prou.
El tema del cost de ser espanyols és una porta d’entrada a l’independentisme que en aquests moments es troba oberta de bat a bat. És una font de fer independentistes que no es pot desconsiderar. Però, tal com explicava ahir en l’entrevista que li vaig poder fer a l’actor Sergi López, les raons econòmiques no són ni de bon tros les més poderoses per les quals ens cal la independència. En López diu: ‘Econòmicament hi ha moltes raons que ens impulsen a voler la independència. I potser són les més convincents per als més incrèduls. Però, a mi, si no hi hagués el problema econòmic, no se m’acabarien les ganes i les raons per voler la llibertat. Si la vull és per poder definir el meu futur lliurement’. Ho comparteixo. La independència és, més enllà d’una necessitat econòmica, una condició de normalitat pel poble català, com per qualsevol poble del món.
L’espoli és escandalós i no pot respondre a cap altra intenció per part d’Espanya que la desaparició dels catalans. És una eina de genocidi, de liquidació, d’ofec. Però l’espoli no és la causa de la voluntat de llibertat, és una arma de qui viu del nostre treball per mantenir-nos lligats i callats. Però a vegades les armes provoquen l’efecte contrari. Com diuen els mai prou escoltats amics d’Al Tall: ‘Quan més curt ens lliguen, més perill tindran’.
