La generositat independentista

1. El procés d’independència no pot ser una cursa a veure qui és més independentista. Ningú pot atribuir-se la màquina de fer carnets d’independentista. Aquesta és una dinàmica perillosa per autodestructiva. Reconeixereu qui té interessos electorals i no de país perquè es dedica a repartir carnets d’independentista.

2. Aconseguirem l’estat propi si sabem incorporar al ‘Sí’ un gruix encara important de la població que dubta o que és reticent i escèptica amb els beneficis de la independència, o que tem les conseqüències negatives. Per tant, les declaracions que van en la línia de reforçar la imatge del xoc de trens només fan que alimentar les pors d’aquests indecisos. Reconeixereu qui té interessos electorals i no de país perquè accepta el joc dialèctic de l’espanyolisme agressiu.

3. La independència no passa necessàriament per la unitat dels partits sobiranistes. La unitat no sempre suma i sovint resta. Per què? Hi ha votants d’un partit que per raons ideològiques mai votaran candidats d’un altre partit. Alguns votants d’ERC, d’ICV o de la CUP no votaran una llista unitària que incorpori CiU, i a l’inrevés. L’eix ideològic és determinant per decidir el vot en unes eleccions i és important que cap partit que tingui interès en declarar la independència no perdi vots. Al contrari, tots els que volen avançar en l’eix sobiranista cal que en guanyin. És bo que un independentista comunista, un de socialdemòcrata, un de liberal i un de conservador tinguin un partit a qui votar. El projecte polític de model de societat és fonamental en unes eleccions. Reconeixereu qui té interessos electorals i no de país perquè s’obstina en demanar la unitat electoral dels sobiranistes.

4. La independència és un procés. No és flor d’un sol dia. Totes les aportacions que es facin i que vagin en la direcció de proclamar un estat per Catalunya són bones. Les faci que les faci. Als que som independentistes de fa molts anys sovint ens costa acceptar les aportacions dels que fa menys temps que se n’han declarat perquè les considerem oportunistes o perquè pensem ‘després de tants anys posant-hi pegues…’. Aquesta visió i reticència ens perjudica greument, perquè sense incorporar els que no n’eren fa uns anys no podrem ser mai la majoria còmoda i tranquil·la que ens cal. Un dels casos més rellevants d’aquesta reacció egoista és la que molts tenen amb Jordi Pujol i Ferran Mascarell, per posar només dos exemples. Reconeixereu qui té interessos electorals i no de país perquè no accepta de bon grat l’evolució dels unionistes d’abans.

5. Com diu el refrany, la pressa és una mala consellera. Tot i entenent el sentit històric de l’afortunada expressió del president Barrera ‘Tenim pressa, molta pressa’, aquesta urgència històrica no ens pot fer caure en precipitacions. L’adversari ens prepara un camí ple de paranys i provocacions que hem de saber llegir adequadament. Una de les claus per no tornar a repetir errors del passat és entendre la independència com un procés de proposta positiva i no com la flamarada reactiva als atacs de ‘l’enemic’. Cal construir el relat de la independència no com a oposició a un estat, sinó com a construcció d’un nou model de societat que necessita un marc institucional que la protegeixi i la faci créixer. Per fer això, no es pot exigir immediatesa constant, reacció total, resposta sistemàtica ni solucions fàcils. Reconeixereu qui té interessos electorals i no de país perquè demana la independència per abans-d’ahir.

9 comments On La generositat independentista

  • CiU i Esquerra no tenen interessos electorals? Primera notícia.
    ¿No té interessos CiU quan practica la suada comèdia de la puta i la Ramoneta (en Mas no va a la mani, els consellers hi van a títol personal i d’altres criden a anar-hi)?
    ¿No en té Esquerra quan la imita tot demanant una coalició independentista (article de Bosch-Tardà al diari Ara, 22/8/2012) i alhora una coalició amb CiU i ICV (Junqueras)? Estic d’acord, per això, en què aquestes coalicions restarien.
    Per altra banda, jo trobo de conya que hi hagi qui demana la independència AVUI. ¿O és que no hi havia qui ho feia quant al dret de vot de les dones, o a la no discriminació racial? ¿O tothom acceptava anar a pas de pardal, tot esperant anys i panys que “hi hagués una majoria social”?
    Cal que hi hagi algú que demani les coses AVUI per marcar el camí i per desemmascarar la INACCIÓ, sí, INACCIÓ dels altres. Perquè això de la independència fa temps que sabem que és un ESQUER que determinats partits fan servir per entabanar votants. Sí, sona dur però és així. O no parlava Esquerra d'”independència” per aplegar els vots que després va fer servir per entronitzar en Montilla? Aleshores, ves per on, va dir que calia APARCAR l’agenda nacional per practicar la “pluja fina”. És a dir, gaudir de la vida regalada dels càrrecs que el pacte amb el PSOE els oferia.
    Sona cru, però les coses són així.
    Cal algú que desperti contínuament la societat catalana perquè CiU i Esquerra ja ens han demostrat que cedeixen sovint a la temptació de jaure al costat del camí. A mi, que aquest paper el faci Solidaritat (a qui no has gosat esmentar en tot l’article) em sembla de conya.
    Cadascú fa el seu paper i tots empenyem.

  • Ja se sap: qui no vol deixar de fumar sempre troba una excusa per no fer-ho: “començaré dilluns”, “començaré l’any vinent”, “he de trobar el llibre o el metge adient que m’ajudi”, “he d’acumular forces”, “un dia d’aquests segur que m’hi poso”…
    Mentrestant, aquella situació s’eternitza i la situació cada cop és pitjor, que és el que passa.
    Quin país aquest, en què els opinadors, en comptes de ser EXIGENTS amb qui fa campanya brandant estelades, després corre a justificar la seva inacció. Us sembla que així avançarem un sol centímetre? Tot és “acumular forces”, però Espanya continua robant-nos (60 milions d’euros CADA DIA) i no li inspirem cap por. El dia que ens hi posem tots aquests cants al “seny” i a la “calma” (conceptes que sempre ha brandat qui vol que res no canviï) seran l’antídot perfecte per desactivar-nos.
    L’independentisme retòric està bé per passar el temps, però en aquest país només he vist algú que es mulli el cul (rebent multes pel “No vull pagar” i denunciant les motxilles de la Diputació de Barcelona, un cas en el qual, ves per on, CiU-ERC s’aliniaven amb PSOE-PP): Solidaritat Catalana.

  • Sí noi, tens raó, benvingut sia tothom! però això no ens ha de fer oblidar la crítica i el dret a la rebequeria. Com quan un nen fa una rebequeria i el perdones.

  • Et felicito per l’article.

    M’ha agradat molt com identifiques cinc dels que deuen ser segurament els principals errors de l’independentisme, intentaré afegir els meus matisos.

    Els punts 1 i 4 parlen més o menys de la mateixa actitud. No crec que sigui l’error més greu però potser és el més estúpid. Als independentistes nous (i antics) no els podem demanar carnets, ni certificats, ni compromisos ni condicions, no els podem demanar res, només els podem oferir un projecte el més convincent i atractiu possible.

    Al punt número tres només hi afegiria una consigna: Unitat no però cooperació sí. El PP i el PSOE no es presentaran mai junts a les eleccions però en qüestions d’estat es posen d’acord sempre que els cal. A tots els partits catalans els hem d’exigir compromisos de cooperació generosos i transparents.

    La qüestió de la pressa no la tinc molt clara. La precipitació pot ser un excés de pressa que esdevingui contraproduent però la pressa en sí crec que l’hem de tenir. La dificultat és la de sempre: saber quina és la velocitat òptima però crec que la societat catalana ha evolucionat molt ràpidament i en aquests moments ha agafat l’estat espanyol a contrapeu. No tinc cap motiu per pensar que una conjuntura futura ens hagi de portar una oportunitat millor, per tant adormir-nos avui em semblaria un risc.

    Deixo pel final el punt que em sembla més important. Penso que hem superat definitivament el moment en que els independentistes necessitàvem reafirmar-nos constantment i donar mostre de coratge i desafiament (personalment, si em reafirmo una mica més crec que m’explotarà el cap). Encara que ens costi de pair crec que avui l’independentisme a Catalunya és indiscutiblement hegemònic, el que ens cal ara no és respondre a les provocacions, el que ens cal ara és construir, construir i construir, hem de respondre les provocacions unionistes com Guardiola responia les provocacions de Mourinho. Cap agressió sense resposta però cap agressió com a resposta.

    I acabo amb una crítica, i és que no em sembla generós ni constructiu atribuir mala fe electoralista a tothom qui equivoca l’estratègia. Ho dic amb el convenciment auto-obligat que la combinació de generositat més fermesa és capaç d’eliminar qualsevol estupidesa.

  • Quanta raó, especialment en el punt 3. Jo reclamava unitat electoral per la independència, però no per una conjuntura política sobiranista i constant, sinó apel·lant sempre al vot independentista, sigui al partit que sigui.

    És important que les campanyes electorals segmentin bé el seu electorat. No vull dir dividir-lo, es tracta d’encertar el tret. Per exemple, és més fàcil que ERC tregui vots d’independentistes d’esquerres i que CiU els tregui de centre, centre-dreta. En canvi, hi ha un electorat independentista que no s’identifica amb CiU o ERC, però sí que ho fa amb SI, CUP o Rcat.

    Al final, l’objectiu és que el vot independentista trobi casa i que el Parlament tingui la màxima representació possible -que també és la més exacta- de l’independentisme transversal de la societat. A la llarga, això permetrà que els partits tinguin els vots que els corresponen, i no al revés. És evident, també, que cal anar en compte amb la Llei d’Hondt, però si som els suficients i no hi ha mil partits nous, no ens haurem de preocupar per això.

    Personalment, penso que la unitat serà necessària, però no en forma de fer un front comú constant ni cap coalició parlamentària -això és insostenible a nivell ideològic per la dificultat de mantenir un equilibri intern-, sinó que més aviat es tracta d’un acord puntual de totes les forces polítiques independentistes del nostre país.

  • Arribarà el dia que els necessitarem tots. Ens hem d’arremangar i treballar molt per convèncer tothom que són dels nostres i que la nostra lluita és la seva. Hem d’aconseguir que el dia del referèndum la majoria sigui aclaparadora.

  • On reconeixaré els que posin com a primer interès les persones abans dels interessos electorals i els de país.

  • Totalment d’ acord amb l ‘article excepte amb el punt 3. Penso que tots els que creiem en Catalunya com a nació i aspirem a veure-la sobirana tan bon punt sigui possible hem de fer un esforç per entendre, que a diferència dels països normals, no ens podem permetre el luxe en dividir-nos en esquerres, dretes i centre, sinó que ho hem de deixar en un segon terme, prioritzar la qüestió nacional per damunt de tot.La Llei d ‘Hondt sempre penalitza les divisions, una candidatura que obtingui un milió de vots sempre obtindrà més escons que la suma de 3 amb la mateixa quantitat de vots.Per tant pel bé del país seria bo agrupar i reduir el nombre de candidatures, i més en un moment com l ‘actual en el que ens estan atacant per terra, mar i aire.

    Com a exemple clarificador val la pena recordar el cas de CDC, un partit creat el1974 que aplegava i aplega sectors socialdemòcrates, liberals i democristians. Què hauria passat si cadascuna d ‘aquestes sensibilitats hagués creat el seu propi partit i s ‘haguessin presentat a les eleccions per separat? Hauríem pogut tenir durant més de vint anys seguits un govern de coalició de forces d ‘obediència catalana? Segurament no.

  • Totalment d’acord. Només dir que no necessariament són interessos electorals el que motiva els que tenen urgència. També pot ser simplement que vegin el món així (tot i que no sigui necessàriament la millor opció. En tot cas, per qui parlava de deixar de fumar i de com ens autoenganyem quan ho hem de deixar i com totes les excuses són bones per deixar-ho per l’endemà: Tot això és veritat. I tot i així, un dia, després d’haver-te autoenganyat milers de vegades, t’aixeques i dius: fins aquí.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer