Sis escenaris per després de l’Onze de Setembre – #11s2012

En tots els casos proposats, parteixo de la hipòtesi que la manifestació és un èxit rotund, la més gran que han vist mai els carrers de Barcelona. D’altra banda, no hauria escrit aquest apunt.

1. El president Mas accepta el clam rotund per la independència i decideix convocar eleccions per comprovar d’una manera democràticament rigorosa el suport social a la independència. Les eleccions avançades tindran un sentit plebiscitari i els partits definiran amb claredat en el primer punt dels seus programes quina és la seva proposta per al futur de Catalunya com a nació. Convergència i Unió incorpora la proclamació de l’estat català. Esquerra i SI, també. ICV proposa un estat per Catalunya amb la voluntat de federar-lo a Espanya amb una negociació sobre el nou estatus. El PP i C’s es disputen el vot més ultra-nacionalista espanyol. El PSC es trenca davant d’una disjuntiva d’aquest calibre. Ernest Maragall, Montserrat Tura, Marina Geli, Antoni Castells, Àngel Ros, Joan Ignasi Elena, i tot un seguit de batlles i dirigents del territori creen una plataforma electoral que es presenta en coalició amb ERC. Navarro, Collboni, Sabaté, Montilla, Corbacho i Bustos poden presentar-se sense haver de fer equilibris i demanen continuar com estem i ‘fer una defensa ferma dels diners que ens deu el govern del PP’. Quin seria el resultat d’unes eleccions així?

2. El president Mas insisteix que cal portar fins al final la negociació del pacte fiscal perquè és el què ha votat el Parlament. Diu que una manifestació no és un referèndum i que a les pròximes eleccions s’hi ha d’arribar amb la constatació que les portes d’Espanya s’han tancat definitivament. Passen tota la tardor i part de l’hivern negociant el pacte fiscal, però la pressió social és cada vegada més forta i el fet que Mas no hagi atès el clam dels manifestants comença a desgastar el govern. Dins de Convergència hi ha sectors que comencen a expressar la seva disconformitat amb la línia del govern i Mas nota que se la juga. A Unió la cosa no és gaire diferent. Duran ha acabat anant a la manifestació perquè no vol acabar essent desautoritzat per les bases del partit. Sap que governa el partit per un teixit d’interessos creats minuciosament des de principi dels 80, però que no té suport en la línia política. Aquestes inestabilitats porten a una crisi de govern i a la convocatòria d’eleccions a la primavera. Tot plegat passa factura electoral a CiU? ERC aprofita la situació i torna a enfilar-se?

3. La manifestació es transforma en revolta. El centre de Barcelona queda colgat de manifestants i l’ambient enrarit per la crisi, les retallades i l’absència de solucions immediates porten alguns grups a entrar a les seus més emblemàtiques de l’autogovern: el Palau de la Generalitat i el Parlament. Els mossos aconsegueixen recuperar les dues seus democràtiques però no sense incidents i algun ferit de gravetat. L’ambient està molt crispat. El mateix vespre de l’Onze hi ha incidents aïllats a alguns pobles, on grups de joves ocupen ajuntaments i proclamen la independència. Hi ha molta confusió i l’endemà només queden dos ajuntaments ocupats, un a Osona i l’altra al Priorat. El president Mas ha de comparèixer en directe a mig matí a la televisió pública per demanar calma i la restitució de la normalitat. Però Mas no envia cap missatge de canvi i la incertesa s’instal·la en els ambients polítics i socials. Què pot passar el 6 d’octubre? Quan tornarà a esclatar tot plegat?

4. La manifestació és, com era previst, un clam independentista. Enlloc d’insultar i escridassar els representants polítics, la gernació fa aflorar la seva mirada més intel·ligent i els aplaudeix perquè anant a la manifestació assumeixen el compromís independentista. Fins i tot, se sent algun clam que diu ‘Duran president, Catalunya independent’. El pas del grup catalanista del PSC es converteix també en un fenomen: la gent els vol veure i també tocar (són els homes i dones que han gosat plantar cara a l’aparell del carrer Nicaragua). Sempre s’havia esperat que un sector del PSC es declarés independentista, encara que ho facin amb la boca petita. És un pas de gegant pel procés. L’ambient és de joia i d’esperança. La generositat independentista es pot palpar i això s’encomana en els polítics. L’Oriol Pujol, que és a la manifestació, envia un WhatsApp al president perquè accepti rebre una delegació de la manifestació aquell mateix vespre. Hi van tres membres de l’ANC: Carme Forcadell, Pere Pugès i Àngels Folch. També els acompanyen l’Oriol Pujol, Duran i Lleida, Oriol Junqueras, Ernest Maragall, Joan Herrera i Uriel Bertran. A la sortida, la Carme Forcadell explica que no hi ha cap compromís concret, però que el president els ha anunciat que crearà una comissió amb els representants dels partits presents i membres de la societat civil per planificar la ‘transició nacional’. Som capaços d’un gest de generositat i d’intel·ligència com aquest?

5. L’endemà de la manifestació els diaris fan portades espectaculars i titulars entusiastes. Tothom està molt satisfet de l’èxit. A l’ambient hi resta la convicció que la independència és imminent. Tothom qui pot va a treballar. Els que no poden, continuen cercant feina. Els que no poden pagar la hipoteca que van acordar amb el banc lluiten per evitar que els facin fora de casa. Els autònoms continuen mirant d’arribar a final de mes sense perdre bous i esquelles. Les entitats benèfiques tenen més feina que mai i les cues per poder menjar són cada dia més llargues. Les escoles s’omplen de nens que comencen el curs. Els mestres fan el que poden amb 27 nens a cada aula. Els pares s’esforcen per poder pagar els llibres, les bates i la resta de material escolar. Moltes entitats i empreses que organitzen activitats extraescolars han d’anunciar a alguns monitors que no tindran feina perquè ha baixat molt la demanda. Les grans superfícies continuen pressionant per la llibertat d’horaris comercials. El petit i mitjà comerç lluita per no desaparèixer. Els jugadors del Barça continuen preocupats per si la gespa del camp on jugaran el cap de setmana vinent és massa alta i no està ben regada. El govern prepara la reunió amb Rajoy per mirar d’obrir la negociació del pacte fiscal. La manifestació ha estat un èxit? Perquè ha estat la més gran de la història?

6. La manifestació és multitudinària. Sense precedents. L’atenció dels mitjans internacionals és molt gran. La CNN, la BBC, al-Jazeera, i els principals diaris del món han enviat els seus millors reporters. Parlen de la ‘Catalan Spring’ o ‘Catalan revolution’ (en el cas d’al-Jazeera). Alguns grups de manifestants proposen acampar a la plaça de Catalunya o al Parlament, però la majoria dels assistents no vol fer el ridícul i, al final, són només mig centenar de manifestants els que ho intenten. Quan es fa fosc, decideixen anar cap a casa… Abans d’això, alguns destacaments de l’exèrcit espanyol s’han posat nerviosos i han fet algun pronunciament d’amenaça. A la manifestació se sent el crit: ‘Envieu-nos els tancs / que hem pagat els catalans’. Els militars decideixen no enviar-los perquè prefereixen quedar-se’ls per poder defensar el què quedi de l’estat espanyol. El president Mas convoca els caps dels partits que han donat ‘ple suport’ al pacte fiscal i els proposa un pla: Que l’acompanyin a Madrid a la reunió amb Rajoy per explicar-li que retiren l’oferta de pacte fiscal i que inicien el procés cap a la independència. Junqueras i Herrera hi estan d’acord. L’Herrera posa com a condició que en el nou estat es recuperi l’impost de successions.

D’escenaris n’hi poden haver tants com cops et poses a pensar-hi. Jo no em decanto per cap en concret. Però m’interessa expressar que quan es fa una manifestació hem d’aprendre a mesurar l’èxit no per la gent que hi va, sinó per allò que s’aconsegueix i la influència que té sobre el govern o la capacitat de crear nous escenaris electorals i polítics. Treure mig milió de persones al carrer i que tot continuï igual és un èxit?

5 comments On Sis escenaris per després de l’Onze de Setembre – #11s2012

  • Pensar en escenaris com aquests són utilíssims per pensar i x fer entendre q no tot seran flors i violes. Segueic pensant escenaris i compartint-los. Merci.

  • No passaré res de tot aixo, gran amic Pere.

    Els independentistes són incapaços de veure que si no es guanya dimarts a la nit, ja no hi ha res a fer.

    El dimecres, la classe politica recuperara el control de la situació. Vindrà una negociació lalrga que farà baixar la tensió, que s’orientarà cap a alternatives tipus Syriza, CNT, etc.

    La majoria silenciosa demanara un govern espanyol fort, naturalment de dretes, que posi ordre i que acabarà de matxacar-nos economicament.

    Catalunya serà arrossegada fins al fons per la crisi espanyola. Els catalans emigraran a buscar feina i esdevindrem una provincia governada per perfils colonials com Chacón, Bustos, Pelegrí o Alicia Sanchez.

    El catalanisme, demostrada la seva impotebncia per enfrontar-se a l’enemic i guanyar, caurà en picat i serà un folklorisme. Apareixeran reaccions paramilitars.

    Els catalanoparlants es refugiaran -tal com ja va avançar Jordi Pujol fa uns anys- en uns santuaris (tipus bantustans) on viuran en el seu ambient (Olot, Girona, Ripoll, Berga, Vic, etc…) i d’aquí uns 30 anys s’hauran extingit entre la immigració estrangera, la miseria economica i la pressió mediatica espanyola.

  • Quin tip de riure amb la 6.

    Agradar més? Agradar, dius? La 1.

    Quina serà la resultant? Me la callo. “A l’enemic, ni aigua”. 😉

  • A l’igual que l’Agustí trobo que el millor que podria passar és l’escenari 1… Però jo si que m’atreveixo a dir quin serà el resultant. I no sabeu com m’agradaria d’equivocar-me. Serà el número 5. I m’hi jugo un pèsol que l’Agustí ha pensat en el mateix. Però entitats com l’ANC o l’associació d’ajuntament per la independència, continuaran fent feina. Els espanyols a la seva, anant fent més independentistes a base d’enfonsar-nos més amb la seva política d’ofegament. I ha esperar les pròximes eleccions per tenir algun bri d’esperança de què hem aprés alguna cosa.

  • Benvolgut Pere,

    Jo crec que anem cap a una barreja d’escenaris 1 i 2. Passi el que passi a la manifestació, el pacte fiscal es negociarà amb el govern Rajoy (amb els arguments donats a l’escenari 2), però no gaire temps (donat l’èxit rotund de la manifestació, que augmentarà la pressió, la impaciència i, al capdavall, la determinació al Palau de la Generalitat), i es farà més que res per donar sensació de “serietat en el procediment” davant de la comunitat internacional, especialment la UE, però sense cap convicció real.

    Fracassada la negociació, eleccions a la primavera del 2013 amb programes semblants als de l’escenari 1. Donada la radicalització del debat i la pujada de temperatura dialèctica (sobretot a Madrid; ningú no en parla gaire d’això, però ja ens podem calçar…), les opcions de mitges tintes o que defensin l’status quo punxaran, especialment el PSC, que patirà un daltabaix com el que va patir la UCD/CDS a Espanya. La “gran coalició independentista”, sobretot si és capaç de sumar-hi la CUP (i ja no sé si una plataforma de dissidents del PSC), serà la gran beneficiada, però CiU aguantarà sobretot gràcies a la claredat de la seva proposta. PPC i Cs pujaran gràcies a saber aplegar el vot espanyolista radical, però ja sabem que avui aquest vot no és més que una minoria cridanera.

    Em tiro de la moto del tot amb resultats electorals (en parèntesi els obtinguts a les darreres eleccions).

    (62) 53 CiU
    (10+4) 31 ERC+SI+R+CUP
    (18) 23 PPC
    (10) 12 ICV
    (28) 11 PSC
    (3) 5 Cs

    Diputats a favor de l’Estat propi = 96
    Diputats unionistes = 39

    Davant de la contundència dels resultats, el Parlament farà una proclama dient que “s’inicien els processos que han de dur Catalunya a assolir l’estatus d’Estat dins de la Unió Europea, d’acord amb la llei internacional, acordant un full de ruta amb la Unió Europea, la qual haurà d’arbitrar les converses necessàries amb l’Estat espanyol fins la proclamació formal d’independència, que no es farà fins que la voluntat del poble de Catalunya hagi estat confirmada per la via de referèndum, amb les mateixes condicions de validesa que en el seu dia la Unió Europea va fixar per a Montenegro.”

    Des del meu punt de vista, el paper moderador de la Unió Europea, que quan s’hagi de mullar es mullarà (donats també els casos d’Escòcia i, tard o d’hora, Flandes i el País Basc), serà clau per donar confiança als polítics catalans davant de l’allau d’amenaces pseudo-militaristes i improperis de l’alçada d’un campanar que ens vindran del ponent peninsular.

    Sigui com sigui, endavant les atxes, catalans, que no serà fàcil però mai no ho havíem tingut tan bé!

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer