Cinc ‘consells’ per deixar de ser imbècils

La segona part del títol d’aquest apunt és ‘… i encarrilar el procés cap a l’estat català‘.

1. Assegurar bé cada passa que es fa. Com quan t’enfiles per una roca o una muntanya una mica costeruda, ens hem d’assegurar d’haver fermat bé el peu a cada passa que fem en el procés d’independència. Per molta pressa que tinguem, córrer no és mai la millor solució. Quan sento els portaveus de la pressa que recriminen que Mas no hagi convocat un referèndum l’endemà de la manifestació, penso en aquell marevallós conte de ‘La llebre i la tortuga’. És molt important que no ens trobem que un dia volem proclamar la independència i no tenim la força ni els mecanismes activats que han de permetre que ho aconseguim. Fer un estat, construir-lo, no té res a veure amb despenjar una bandera espanyola o fer una acampada. Cal un pla de seguretat, tenir el comandament de les forces d’intervenció preparades i entrenades; cal tenir negociat i pactat el pla de proveïment d’energia per no quedar a la mercè del govern espanyol de torn; cal tenir explicacions per a tot, perquè els dubtes i les pors eixiran per tot arreu; cal tenir el finançament dels tres primers mesos pactat; cal haver fet les negociacions oportunes al Departament d’Estat nord-americà i a la cancelleria alemanya, entre més; cal haver parlat i convençut la majoria de les 4.000 multinacionals instal·lades a Catalunya i que sempre miren d’evitar les inestabilitats; caldrà haver lligat la participació del Barça a la Premier League; etc.

2. No perdre’s en discussions nominalistes. Les paraules, els discursos i la comunicació, en general, són fonamentals per la viabilitat del procés. Són fonamentals en dos sentits: sense una bona comunicació no podem configurar el sentit d’estat que fa falta; i no podem entretenir-nos en discussions sobre les paraules. La paraula ‘independència’ designa allò que volem; la paraula ‘estat’ designa la forma com ho aconseguirem; i la paraula ‘sobirania’ designa allò que aconseguirem amb l’estat. Per tant, si el president Mas fa servir la paraula estat per dir quin és el seu objectiu, no cal que ningú quedi decebut perquè no ha dit ‘independència’. Si el poble vol la independència, l’obligació del president és aconseguir l’estat. No cal entretenir-s’hi més. En aquest sentit, val molt la pena llegir l’article de l’escriptora Marta Rojals a VilaWeb, ‘Imbècils‘.

3. La independència és una feina d’equip. La creació de l’estat no serà cosa només del president, que hi tindrà la màxima responsabilitat. Cal anar configurant un bon equip de dirigents polítics que estableixin un vincle de confiança per poder aconseguir l’objectiu més alt de la nació. Aquest equip ha de consensuar un pla de prioritats i treballar-hi incansablement i sense voluntat de treure’n un rèdit polític partidista o electoral. La independència es farà amb altes dosis de generositat i confiança o no es farà.

4. Respectar i acceptar el lideratge. La feina d’equip necessita lideratges individuals i, en el procés d’independència, és el president qui ha d’assumir el lideratge més alt si volem que la cosa acabi bé. De fet, és la persona i la institució amb més legitimitat per fer-ho. Els polítics dels altres partits (no cal dir que els del mateix partit també) i la societat civil ha d’acceptar i respectar el lideratge d’Artur Mas perquè algú ha de marcar el ritme i l’estratègia. No fer-ho seria una greu irresponsabilitat. D’entrada, confiança i suport. Si no fa els passos que ha de fer, ja se li retirarà. Mentre no es convoquin noves eleccions i mentre no canviï la configuració del suport electoral, Mas té la responsabilitat de liderar el procés. I la desautorització constant dels altres és un mal favor al procés i, per tant, al país.

5. Eufòria, complexitat i guerra bruta. L’avenç rotund de l’independentisme entre la població i entre les formacions polítiques és evident. La manifestació de l’Onze de Setembre en va ser una mostra de qualitat. El discurs del president Mas a Madrid va ser excepcional en aquesta línia de confirmar el canvi de cicle, el canvi de mentalitat i el canvi de focus polític. Però ara no seria gens bo pensar que això seran flors i violes. L’estat espanyol i tots els seus aparells ja fa molt temps que es van posar en marxa i que han estat recopilant dades i informació. No us estranyi que a partir d’ara vagin sortint als diaris informacions sobre escàndols de corrupció dels nostres polítics. Qui tregui una mica el cap en aquest procés té tots els números de ser objecte d’una filtració malintencionada i difamatòria que servirà d’advertència. La guerra bruta encara no ha començat, però ho farà aviat. I davant d’això podem fer dues coses: deixar-nos portar per ells i començar una guerra interior entre nosaltres o ser-ne conscients i rebotar tota la merda que tirin. En aquest moment, més que mai, hem de fer molt de cas a Joan Sales en el famós: ‘Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils’.