La majoria per la independència

1. Si les forces favorables a fer el referèndum peti qui peti fan un resultat superior a 90 diputats, la cosa és imparable. No hi haurà llei, autoritat, tribunal o exèrcit que ho aturi. Qui hem de comptar en aquesta suma? CiU, ERC, ICV, SI, i CUP (suposo que acceptarien un referèndum que no vinculés el resultat a la proclamació d’un règim socialista o comunista i deixarien aquesta decisió pel referèndum de la constitució catalana un cop ja sobirans… Si no és així, caldria treure’ls de la llista).

2. Si el president i el partit que han assumit el repte històric de la independència aconsegueixen la majoria absoluta, el missatge a la comunitat internacional serà clar i no acceptarà lectures interessades. Artur Mas ha fet el pas que tots els independentistes sempre havien anhelat que fes un president de la Generalitat encara que ara molts d’aquests independentistes necessiten cercar pegues, obstacles i desconfiances per justificar la seva opció de partit, per altra banda totalment legítima. El president que ha donat el missatge més clar i que ha fet la passa més important des que vam començar perdre la llibertat el 1659 tindrà tota la força necessària per continuar el procés si obté un resultat que l’alliberi de pactes i negociacions per a cada decisió de govern. Això és que Mas obtingui 68 o més diputats.

3. Si la força històrica i persistent de l’independentisme, Esquerra Republicana de Catalunya, esdevé la segona força i el cap de l’oposició es diu Oriol Junqueras, el procés es converteix en un cas d’èxit de totes totes. President i cap de l’oposició dedicats al procés per l’estat propi és un luxe a l’abast de poques nacions sense estat del món. Per què això sigui així, l’ERC de Junqueras ha d’aconseguir atreure el vot de gent que pensa votar altres formacions amb poc pes o amb poques possibilitats com Solidaritat i CUP. ERC difícilment podrà esgarrapar votants de CiU, cap del PP i ben pocs d’ICV, amb un electorat fidel -per no dir hipnotitzat. En canvi, també pot esgarrapar votant socialista que s’havia cregut que la seva opció de vot era per un partit demòcrata i catalanista.

4. Que la CUP es presenti i entri al parlament pot ser una bona notícia per qüestions internes. Tal com explicava l’amic Francesc Abad en aquest apunt, un cop presentada a les eleccions es veurà quin és el gruix del tros de poble en nom del qual parla tan sovint l’esquerra independentista. Fins ara, haver-se estalviat l’escrutini popular els permetia parlar en nom d’un ‘nosaltres’ o d’un ‘poble’ que era indeterminat. Fins i tot havia sentit justificacions d’aquesta arrogància fent referència al fet que ‘l’opció majoritària en cada elecció és l’abstenció’, que ells interpretaven com una acció contra ‘aquesta’ democràcia. Bé, entesos, el 25 de novembre veurem si la CUP, és a dir, el poble, va a votar massivament i l’abstenció queda en un no res històric per passar a ser un vot contra el capitalisme i el neoliberalisme salvatges… Amb tot, a efectes del procés d’independència, desconec si tres diputats -o els que siguin- de la CUP actuaran com un motor o com un fre.

5. Un cas particular amb efectes importants a la majoria per la independència -que és del que va aquest apunt- és el d’Iniciativa i companyia. El candidat Joan Herrera s’ha demostrat un ferm opositor a la independència per defensar el federalisme espanyol. És cert que hi ha algun membre destacat dels ecosocialistes que s’expressa obertament per la independència -ara només em ve al cap en Raül Romeva-, però com diuen els clàssics, ‘una flor no fa estiu’ i cal que s’expressi el partit com a tal i, també, el candidat i líder. ICV fa servir en campanya aquesta fórmula eufemística del ‘dret de decidir’ (ells i tanta altra gent escriu dret ‘a’ decidir) i no concreta més per no perdre el vot independentista a favor d’ERC o la CUP. Per tant, podem comptar Iniciativa per fer el referèndum, però no és tan clar que hi puguem comptar per guanyar-lo.

6. Solidaritat va néixer com un projecte de conjuntura que volia portar al parlament la força del moviment de les consultes amb un vehicle molt concret: Joan Laporta. De bon principi, va quedar clar que no es tractava d’un partit de fons, sinó d’una conjuminació de factors que permetien la seva arribada al Parlament amb tan sols tres mesos de vida. Tres o quatre figures populars i conegudes del món independentista -una molt més que la resta- i un programa/discurs elaborat i sembrat durant molt més temps per Reagrupament, sumat a l’energia i la mobilització de les consultes, van fer arribar SI al parlament amb 4 diputats. Això va ser el 2010, quan tot era molt diferent d’ara. La realitat o l’evolució del sobiranisme ha sobrepassat discurs, objectius, formes i ambicions que ara es veuen com antigues. I, com un Saturn català, la independència es menjarà en el seu procés alguns independentistes.

El paper de l’unionisme serà analitzat en un apunt més endavant, en el qual no descarto que també hi surti ICV-EUiA (us n’adoneu que tan sols hi falta la ‘o’ en aquestes sigles?).

1 comments On La majoria per la independència

  • Pere. Molt bon anàlisi de la realitat. Com a catalana t’esperono a seguir explicant la teva visió. Fas l’espera més portable. Cal esperar esdeveniments.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer