El júnior, la mediocritat i la nostra missió

Aquesta setmana hem viscut un dels pitjors moments de la història del Parlament de Catalunya. La compareixença de Jordi Pujol Ferrusola va ser un espectacle lamentable. Per ell i per la majoria dels diputats que hi van intervenir. L’arrogància i la fatxenderia del fill gran de l’ex-president Pujol i de Marta Ferrusola van ser impresentables. Mai no és bon moment per a sentir aquells que es vanten de la riquesa i fan ostentació de poder descarada, però ara encara fa més fàstic que mai. A mi no m’hi veuran pas, rient les gracietes al ‘júnior’, als seus automòbils i la pila de milions que diu que ha guanyat. No sé què hi ha de cert en totes les acusacions que es fan contra ell. Però no crec que l’actitud d’algú que és sota sospita hagi de ser aquesta.

Amb tot, si JPF va poder comportar-se així va ser perquè no hi va haver cap diputat de la comissió que el sabés acorralar ni posar-lo entre l’espasa i la paret. En aquella lamentable sessió es va palesar la mediocritat d’una bona part dels polítics d’aquest país i, cosa pitjor, la mediocritat del sistema democràtic que hem anat afaiçonant tots plegats. I, si voleu que us digui la veritat, em preocupa més això segon que no pas la fatxenderia d’un home de negocis que ha fet fortuna a redós del poder familiar. Em preocupa molt més el nivell dels nostres parlamentaris, que és el resultat d’un sistema democràtic deficitari i dissenyat amb mentalitat paternalista i protectora.

De fet, una de les conclusions de la sessió de dilluns va ser que calia reformar el reglament de la cambra per importar el model nord-americà o britànic. Si volem fer investigació parlamentària, és lògic que els models siguin aquests. Però també hem de ser conscients que el problema no és tan sols del reglament. Allò que ens diferencia d’aquests models és una concepció de la societat i de la política basada en el compromís amb la llibertat, que esdevé el fonament de la relació entre societat civil i administració pública. Les comissions d’investigació del senat nord-americà no funcionen perquè tinguin un bon reglament, sinó per la manera d’entendre la feina dels electes i el retiment de comptes amb els electors.

La mediocritat que es va palesar dilluns al parlament és el resultat d’un model de societat dissenyat als despatxos de la ‘Internacional Papanates’. Amb parlaments curulls de funcionaris i una concepció de l’estat protector i paternalista que treballa per fer que el ciutadà se senti protegit i dormi tranquil en lloc de saber-se lliure i deixondit. Una societat que ha arraconat i ha marcat el liberalisme i la llibertat individual titllant-los de ‘neocons’ de dreta i maldant per assimilar-los al feixisme.

Tornem on érem. Hem construït o tolerat un model de societat en què l’estat ho ha de resoldre tot. On allò que és privat és el diable i allò que és públic és sagrat i bo per naturalesa. I com que la preocupació és arrasar tot allò que faci pudor de privat en favor del control públic, hem abandonat la creació dels sistemes de contrapoder i de control que en les societats equilibrades presten la veritable protecció als ciutadans per a evitar els abusos del poder i d’aquells que operen a l’ombra. Les entitats civils i els mitjans de comunicació viuen a recer del poder polític i financer. La independència té un preu que molt pocs estan disposats a pagar. Si no estem disposats a pagar-lo, seguirem jugant a la democràcia.

No es tracta tan sols de reformar el reglament, sinó que cal retornar a la societat civil el seu sentit real. Cal observar els països que són exemple de bones pràctiques de transparència i control de la corrupció i treure’n conclusions. Ho sabem, que Finlàndia, Dinamarca, Suècia i Nova Zelanda —els campions de l’índex de la percepció de la corrupció— són països amb un alt percentatge de dones als llocs de poder? Sabem que són estats amb poca desigualtat econòmica entre els ciutadans? Sabem que l’administració hi té pocs nivells burocràtics i estructures públiques àgils? Que tenen bones lleis de transparència i d’accés a la documentació oficial? O que tenen una alfabetització completa i bons pressuposts educatius?

Mentre tinguem la cultura del ciutadà passiu que espera que tot ho resolgui l’estat protector, amb responsabilitat civil zero, hi haurà fatxendes que es passejaran pel parlament mofant-se dels representants de la sobirania popular. Mentre els responsables de vigilar la gàbia visquin dins la gàbia, no ens en sortirem. No podem continuar essent un país on els covards vigilin els valents (tal com diu l’Anna Punsoda). Així no hi ha sortida. Oi que ho podem capgirar? Potser sí que la nostra generació té una missió i va molt més enllà de la independència.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer