He mirat la barbàrie als ulls i ara em costa de respirar

Vint-i-un homes vestits de color negre amb els rostres tapats menen vint-i-un homes vestits de color taronja i emmanillats a l’esquena vora l’aigua d’una platja. El contrast del color dels uniformes crida l’atenció. Els de taronja van amb el cap cot. Els de negre, ben dret. S’aturen a tocar de les onades. Els de negre fan agenollar els de taronja, els agafen pels cabells amb una mà i desenfunden un gran ganivet cadascun.

Terra de guerra. Cases destruïdes. Uns quants homes armats, encaputxats i amb roba militar de camuflatge. Una gàbia. A dins, un home vestit de color taronja. El cap cot. La roba aparentment mullada. Una torxa en mans d’un dels homes armats. Un líquid inflamable escampat per terra, dins la gàbia, i amb un rierol fins a l’home de la torxa encesa. L’encaputxat s’ajup i posa la torxa arran de terra. El rierol s’encén ràpidament.

Uns encaputxats s’enfilen per unes escales d’un edifici mig abandonat. Obliguen un home amb els ulls tapats amb una bena a acompanyar-los. El porten lligat de mans a l’esquena. No es pot escapar. Arriben al terrat. I s’acosten a la cornisa. A baix, al carrer, hi ha unes quantes desenes d’observadors formant un semicercle. Miren amunt. Tenen rocs a les mans. Al terrat, els homes encaputxats posen el dels ulls embenats al caire de l’edifici. L’empenyen.

Cristians coptes. Un pilot jordà. Un homosexual.

A Síria, al Kurdistan, a l’Irac, a Líbia.

He mirat totes aquestes execucions. N’he trobat els vídeos. He clicat el reproductor. I he aguantat la mirada a la pantalla. He plorat. He tingut ganes de vomitar. He tingut mal de panxa. I no he pogut menjar. Ho havia de fer? No ho sé. Sabent-ho n’hi havia prou? Tampoc no ho sé. He pensat que havia de mirar la barbàrie als ulls. No estic segur que es pugui comprendre una realitat esquivant la mirada. Girant el cap.

Hi ha un debat constant als mitjans sobre la conveniència d’ensenyar aquestes imatges. No s’ha de fer perquè contribuïm a difondre la propaganda dels bàrbars. Són vídeos pensats i creats com un reclam. Serveixen per a reclutar més bàrbars. I per a atemorir les societats obertes. No s’ha de fer. El periodisme no pot ser un canal per a la propaganda.

Si no les ensenyem (o no les mirem), ens en desentenem? Ens estimem més no pertorbar la calma relativa del nostre petit món? Ja ens està bé que passi lluny de casa? Volem fer com si no passés? No tenim dret d’aclucar-nos d’ulls. No n’hi ha prou de saber que passa. Potser tranquil·litzem la consciència pensant que sempre han passat aquestes coses.

Fem prou per a aturar aquesta barbàrie? I per a evitar tots els crims contra la humanitat que es cometen a tants racons del planeta? Hi destinem tot l’esforç que cal? No.

No puc anar més enllà. Ara mateix no em ve de gust de fer-ne cap anàlisi. Ni cap teoria. No puc. Tan sols he volgut mirar la barbàrie als ulls. I ara em costa de respirar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *