Parlem clar de CiU, ERC i la CUP?

L’acte d’avui, convocat conjuntament per Òmnium, ANC i AMI al Palau Sant Jordi, hauria de servir de tret de sortida oficiós de la lluita final per la victòria independentista. No pas amb vista a les municipals, ni tan sols al 27-S, sinó pensant en la proclamació definitiva —sigui quan sigui— de l’estat català independent. Ja no n’hi ha prou de participar-hi ni de posar-hi bona voluntat. Ara cal guanyar. Rematar la feina de tanta i tanta gent durant més de tres-cents anys. La societat civil sembla que s’ha encarrilat i que no pensa deixar passar l’ocasió. Ara cal que els partits sàpiguen posar-se a l’altura que requereix el moment històric que ens hem guanyat els catalans. Per tant, és més necessari que mai que totes les formacions independentistes afinin les estratègies i posin a la balança de la història els seus interessos legítims però secundaris. Vegem què poden fer els tres partits que formaran part del bloc del sí:

CiU té la màxima responsabilitat fins que no es demostri el contrari. Actualment té 50 diputats al parlament, la presidència de la Generalitat i el govern. El següent partit té 21 diputats, menys de la meitat. Per tant, si CiU posa tota la carn a la graella, ningú no podrà dir que no ho ha intentat. De moment, malgrat un lideratge institucional del president Mas i una evolució indiscutible del soci majoritari —Convergència—, hi ha massa equilibris i eufemismes, tenint en compte que falten tan sols cinc mesos per a la decisió més important que haurà pres mai aquest país.

Cinc mesos abans del 27-S, el manteniment de la figura de Duran i Lleida és inexplicable. Si Mas vol la independència, no pot tenir a les seves files personatges com Sánchez Llibre maquinant amb els empresaris addictes al BOE juntament amb Rajoy, el capitost autoritari espanyol. Si CDC vol la independència, no n’hi ha prou d’esperar que arribi, sinó que s’ha de llançar sense complexos al carrer i a tots els fronts a lluitar per aconseguir-la. De fet, com a partit no té cap més salvació sinó jugar-s’ho tot a aquesta carta. Si Catalunya no esdevé un estat independent en pocs anys, CDC i CiU deixaran d’existir d’avui per demà. I si Catalunya guanya, podran existir després d’haver fet una transformació majúscula.

Mas —especialment ell— ha d’abandonar d’una vegada per totes aquest paper d’àrbitre que no vol que li retreguin que s’ha decantat per un dels dos equips o que no vol que li diguin que dedica massa temps a la lluita per la independència del seu país. O comença a guanyar el lideratge social de l’independentisme o el país no se’n sortirà el 27-S ni després.

ERC és una peça decisiva del procés d’independència. De fet, sense la flama republicana l’objectiu de la independència no hauria estat mai una alternativa real a la gàbia espanyola. A més, una virtut de l’independentisme que cal agrair a Esquerra és que amb el canvi de segle va saber conduir el discurs independentista cap a una direcció no essencialista sinó inclusiva, integradora i creadora de benestar. Després de l’enfangada dels tripartits, ERC va saber recuperar la frescor gràcies a Junqueras i va situar-se en una històrica segona posició en les eleccions del 2012.

Dos anys després d’aquell magnífic resultat, els republicans han deixat perdre algunes oportunitats importants de fer un salt col·lectiu cap a la independència. La bona línia de resultats en les eleccions europees i alguns sondatges els han portat a caminar sempre amb la calculadora a la mà. I ja se sap que, si et distreus fent càlculs i no mires el camí, pots ensopegar. Aquests càlculs han portat Junqueras i la seva gent a esmerçar més temps a fer retrets i declaracions pensades per crear desconfiança sobre Mas i CiU que no pas a pensar què pot afavorir més el conjunt del país. Cinc mesos abans de les eleccions –contra les consignes que deuen marcar els manuals del bon dirigent de l’aparell– caldria que ERC deixés la calculadora en un calaix i es dediqués a enviar missatges positius de confiança i seguretat.

Entre més raons, perquè la gent no som tanoques. I nosaltres també sabem calcular. I si tenim un dels dos grans partits que volen fer la independència dient que l’altre gran partit no és de fiar, posarem en dubte automàticament la capacitat real de guanyar. Perquè tothom sap que, en aquest moment, sense Convergència no hi ha independència. Encara que això cogui a alguns. Si no ens podem fiar de Mas i els seus, ens poden explicar, senyors d’Esquerra, com ho faran vostès sols? O confien que esperem al dia que ERC tingui majoria absoluta? Oi que no?

La CUP és el partit més netament independentista de tots. Ho és per tradició històrica —com a hereva de l’independentisme modern que no va claudicar en la transició— i ho és per discurs i programa. La CUP no està disposada a governar l’autonomia ni a fer estatuts amb federalistes. La CUP hi va o no hi va, però res de mitges tintes. I això és d’agrair en un moment que el rodament de cap pels anys de putes i ramonetes és inaguantable. Per dir-ho sense pèls a la llengua: votant la CUP t’assegures que no tindràs remordiments independentistes per la gestió que farà del vot.

Tanmateix, la CUP ha de tenir clar que la història del nostre poble exigeix ara aparcar la coherència cent per cent en determinats moments. El moment exigeix honestedat, dir les coses pel seu nom, denunciar les males pràctiques i combatre-les. Però cap dels agents que vulguin sumar en aquest procés col·lectiu no ho podrà fer sense esquinçar-se les vestidures. Tothom tindrà incomoditats i haurà d’assumir contradiccions. I la CUP també. Oimés tenint en compte que el seu pes en la representació de la sobirania popular és el que és. Potser el 27-S tindrà un pes molt superior. Crec que l’augment del vot a l’esquerra independentista serà una de les sorpreses de la nit electoral. Però dels tres partits del pol independentista, encara serà el més petit.

Ara que s’ha demostrat que la ‘nova política’ espanyola no ho és gens, de nova, i no proposa cap canvi en res d’allò que ha impregnat el sentit d’estat dels grans partits espanyols, la CUP ha d’assumir l’error d’haver fet comparsa durant massa temps de determinats bruixots populistes i s’ha de centrar en l’interès col·lectiu —o popular, si els agrada més— dels catalans. La jugada de Guanyem a Barcelona o de Podem arreu dels Països Catalans és una lliçó que la CUP ha d’entomar amb serenitat. Els aliats estratègics de la CUP són la resta de partits i d’entitats independentistes —amb totes les incomoditats que se’n derivin. Perquè solament la independència pot ser un projecte veritablement revolucionari per a capgirar l’estat actual de les coses.

Tan sols si Mas es posa a recórrer el país per explicar que la independència és l’únic camí per a continuar essent catalans i per millorar el benestar de tots, si Junqueras fa net de desconfiances i deixa de transmetre (involuntàriament) inseguretat, i si la CUP entén que CDC i ERC són com el tren precintat que va portar Lenin a Haparanda, tan sols així serem capaços de guanyar. Joan Salvat-Papasseit deia: ‘La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.’

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer