La desesperació de Duran

El senyor Duran tenia un pla. Comptava que la cosa es desinflaria i que ell, després d’haver fet tot d’equilibris i de mirar de no incomodar els seus protectors, podria continuar fent la viu-viu. El pla ‘Qui dia passa, any empeny’, escrit a quatre mans amb Sànchez Llibre en les estones lliures al Palace, fa figa d’un temps ençà, i els seus avaladors s’adonen que no podran salvar els mobles. I, és clar, quan has fet de la dedicació política la teva manera de viure, fa de molt mal acceptar que potser hauràs de canviar-ho tot i tornar a començar.

Penseu com ha de frustrar haver dedicat més de trenta anys a fer-te un espai propi en el panorama polític i que la dèria o la deriva secessionista d’uns quants ciutadans desinformats t’ho engegui tot a dida. I si aquesta dèria la tenen els adversaris, encara. Però el cas és que els qui s’han fet independentistes són els socis que has tingut aquests més de trenta anys que fa que remenes la cua! Ara, quan les coses a fora de casa no van bé, sempre tens la teva gent que et donarà suport i et seguirà la veta, oi? Doncs tampoc! En Duran s’ha trobat que a casa seva tampoc no li fan cas. I quan fa això tan pesat de sotmetre les decisions a votació, les perd per culpa dels enderiats sobiranistes.

Però no us penseu pas que aquest home no tingui idees pròpies ni recursos. Sí que en té. I quan veu les orelles al llop, decideix de passar a l’acció i inflar un bot salvavides. Qui diu inflar diu Construïm. Hi posa uns quants amics a fer veure que la cosa no és de la seva incumbència, mentre espera fins a l’últim moment per a saltar. Que no se sap mai! No se sap mai si, amb un cop de lucidesa encara s’hi podrien repensar, aquests sobiranistes il·luminats.

I mentre espera el miracle que impedeixi la desfeta del pla ‘Qui dia passa, any empeny’, els amics que ja l’esperen dins el bot salvavides van dinamitant les poques possibilitats de refer ponts que hi havia. I el criden: ‘Duran! Salta ara! No esperis més, que això es pot enfonsar!’ Però ell té una missió: abans de saltar, vol erosionar tant com pugui els seus antics socis i la gent de casa seva. Quina colla de traïdors que han abandonat el peix al cove, la puta i la Ramoneta i ara volen el pa sencer! On s’és vist!

Senyores i senyors, autoritats i gent de bona fe, sigueu comprensius. Hi ha un home que fa més de trenta anys que construïa el seu niu daurat i ara una colla de galifardeus somiatruites és a punt de malmetre el seu somni. Això és desesperant. I quan algú està desesperat actua a la desesperada. I quan s’actua a la desesperada es perd molt ràpidament la por de fer el ridícul. Com li ha passat al bot salvavides aquests últims dies. ‘Construïm’ és una bona paraula, amb un gran significat. És una pena que la facin servir amb un objectiu totalment contrari. Els verbs en primera del plural són molt potents en política. A mi m’agrada aquest: marxem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *