La trempera independentista

Ara fa una setmana que escrivia en aquest mateix espai una columna explicant per què no acabava de veure clar que el camí cap a la independència anés bé. Amb el títol provocador ‘El procés, tocat de mort’, pretenia fer un toc d’alerta sobre qüestions que em semblaven —i encara em semblen— fonamentals per a arribar a bon port. Alguns van interpretar la peça en clau partidista, potser perquè no saben pensar en cap més clau. Dels dos temors concrets d’aquella reflexió, un ha quedat salvat: les diputacions tenen una majoria independentista que ha de permetre de posar aquestes institucions caduques al servei de la hisenda pròpia. L’altre, l’Ajuntament de Barcelona, ha quedat en mans d’una coalició de partits indefinida i contradictòria en l’aspecte sobiranista, que s’haurà de posar d’acord amb formacions que tampoc no seran d’un mateix signe.

Les primeres passes de Colau no són gaire prometedores. Si la cosa més urgent que han de fer quan arriben al poder és reclamar el retorn del deute de la Generalitat amb l’ajuntament és que potser no vaig acabar d’entendre el seu programa social. Perquè aquests diners que l’ajuntament ha deixat al govern de Catalunya serveixen per a pagar els medicaments i més serveis socials que beneficien el conjunt de la població. En qualsevol cas, m’agafo amb esperança a la reflexió que feia dimarts Marta Rojals en el seu mail obert: uns quants mesos mirant de governar amb recursos limitats i espoliats per Madrid convencen més de la urgència i la necessitat d’un estat propi per a Catalunya que no deu mil veus cridant independència.

Batalla de Barcelona a banda, les eleccions de diumenge han reforçat l’independentisme. I ho han fet sense gaires matisos. És cert que hi ha zones del país que encara són massa impermeables a la crida a l’aventura independentista. Però la majoria que dibuixen els resultats és sòlida i ho pot ser encara més el 27 de setembre. Ara, els bons resultats del sobiranisme i els mals resultats de l’unionisme no ens han de fer relaxar aquests quatre mesos trepidants que vénen. CiU ha caigut menys que no podia haver caigut per la factura del cas Pujol i la responsabilitat de govern en un moment de crisi. ERC ha començat a penetrar a l’àrea metropolitana. I la CUP creix amb força i sap obrir forat a tot el país. I tanmateix no hi ha res guanyat. Anem pel bon camí, però cal assegurar unes quantes coses.

Ahir Xavier Sala i Martín parlava de la necessitat de fer trempar per mobilitzar electoralment l’independentisme social. Tot acceptant els bons resultats del sobiranisme, contraposava la capacitat d’engrescar i seduir que havia tingut Ada Colau i Barcelona en Comú al discurs ensopit i tebi dels partits independentistes. ‘Cal fer trempar’, deia Sala i Martín. Amb unes altres paraules, n’havíem parlat unes setmanes enrere en aquesta columna. No n’hi ha prou de tenir la llista de raons més llarga de totes. No n’hi ha prou de tenir tota la raó del món. Cal saber transmetre el desig, l’anhel, l’esperança i el somni de fer un país millor. Cal saber transmetre que l’únic canvi real de la situació horrible que vivim és la independència. I per fer-ho, cal transmetre confiança. Tot al contrari del que passa amb les batalles de partits que, com més ens acostem al 27-S, més fortes seran.

A més, les eleccions han donat grans alegries als qui sabem on comença i on acaba el nostre país. La necessitat de tombar els governs ultraespanyolistes del País Valencià i les Illes era tan gran com la independència per als catalunyesos. Ara tan sols cal esperar que els partits sobiranistes com Més i Compromís puguin tenir un paper determinant en els nous governs obligatòriament plurals d’esquerres. I també espero que les noves arquitectures institucionals balear i valenciana facin perdre aquesta voluntat estúpida de molts principatins de desconèixer la realitat social, cultural i lingüística de tota la nació. Del resultat de les Illes i del País Valencià, me n’alegro principalment pels ciutadans que han hagut de lluitar en condicions molt més difícils que els qui vivim al Principat, però també n’espero un canvi de mentalitat dels independentistes que no saben quin és el seu país.

Amb tot, queda clar que aquestes eleccions han estat positives a grans trets perquè han demostrat que l’independentisme es consolida i que la voluntat de canvi ha pogut més que la societat narcotitzada i corrupta a les Illes i al País Valencià. També hi ha coses que penso que dificulten el camí cap al 27-S i, sobretot, la gestió posterior del veredicte popular, si és favorable a la independència. Però el risc més gran i més immediat és ara aquesta incapacitat de fer trempar per culpa de batalles d’interès exclusivament partidista. Si abans del 27-S la gent de Pablo Iglesias a Catalunya sap construir una opció a imatge i semblança d’això que ha passat a Barcelona, les possibilitats d’un resultat clar sobre la independència trontollaran. Esperem que els màxims responsables dels partits sobiranistes entenguin que lluitant entre ells potser algun aconseguiran uns quants vots més, però l’independentisme no serà atractiu i no creixerà com cal que ho faci el 27-S. Vinga, va. Que no hi ha res més seductor que la generositat.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer