La independència no fa presoners

Tal com dèiem la setmana passada, ha començat la gresca. Les revolucions, ni que siguin pacífiques i alegres, ja ho tenen, això: ho posen tot cap per avall. Quan s’acabi aquest procés, si és que s’acaba mai, res no serà igual que el dia que va començar. La independència portarà partits nous, formes noves, pràctiques noves… Com serà la vida del presoner fora de la presó? Hi haurà un dia que el procés s’haurà acabat? O serem capaços d’adaptar allò de la revolució permanent per encetar un procés permanent? No estaria pas malament: no deixar de debatre mai ni de posar en dubte les veritats de la nació. Revisar sempre allò que fem. La crítica i el debat com a fonaments d’una societat més lliure i més digna.

L’última convulsió del procés-piconadora la viu en aquest moment CiU, aquella aliança que durant trenta-set anys va ocupar la centralitat i bona part del poder a Catalunya. En articles de fa uns quants mesos ja ho anunciàvem: el pla de Duran era fer descarrilar el procés —en això troba aliats valuosíssims a l’extrema esquerra— i un dels capítols del seu pla era sortir del govern poc abans de les eleccions del 27-S. Però el president Mas té molta més habilitat i intel·ligència política que no el president de la comissió d’Afers Estrangers del congrés espanyol.

La consulta interna d’Unió de diumenge passat no tenia ni un pam de net. Tot era pensat per a poder provocar aquesta sortida del govern amb l’objectiu de trencar la federació i crear un problema al president Mas tres mesos abans de les eleccions. En la pregunta trampa hi havia una agenda oculta. La cúpula unionista sabia perfectament que una pregunta sobre la independència l’hauria perduda de llarg. I que si els militants haguessin sabut que la conseqüència de votar sí era sortir del govern i abandonar el projecte d’Artur Mas, el no hauria obtingut una victòria rotunda. Per això, durant la minicampanya de la consulta, Duran, Espadaler, Pelegrí i Ortega no es van cansar de repetir que la manera de continuar al costat de Mas era votar sí.

Però l’aigua passada no mou molí. I Duran i companyia es van sortir amb la seva. Els independentistes d’Unió, empeltats de l’esperit dels fundadors del partit, no volen deixar perdre unes sigles històriques i plenes de valor de resistència i sacrifici. Als qui tinguin ganes de fer crítiques fàcils a Unió, els recomano que llegeixin abans els llibres d’Hilari Raguer (‘La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps (1931-39)’ i ‘Divendres de passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera’, Publicacions de l’Abadia de Montserrat) i Francesc Canosa (‘Entre el sabre i la bomba’, Acontravent). Quan sàpiguen la història d’aquest partit, ben allunyada de les pràctiques, les formes i les idees de Duran i Lleida, aleshores que valorin l’esforç d’Antoni Castellà, Marta Vidal, Joan Rigol, Núria de Gispert, Pep Martorell, Titón Laïlla, Mercè Jou (quantes dones, eh!) i molts més per a no deixar ‘el partit de quadrets’ en males mans.

Amb tot, Espadaler i Duran han trencat la federació i han abandonat el vaixell sobiranista. Més enllà de qui es quedi Unió, Mas ja té les mans lliures per a presentar-se el 27-S sense motxilles. Ni unionistes ni esquitxats per corrupció. I pot obrir la casa i fer-hi passar independents i militants d’uns altres partits per bastir una llista transversal que ajudi a guanyar tants vots com es pugui per la independència.

Algunes veus han saltat ben de pressa aquests dies a les xarxes socials a dir que la federació no s’havia trencat, que Unió garanteix l’estabilitat i el suport parlamentari al govern fins al setembre, i que als ajuntaments i al congrés espanyol no s’escenifica encara la ruptura. D’entrada sorprèn que els més ferotges enemics de Duran ajudin a reforçar el relat d’Espadaler. Sorprèn que passin per alt que ha estat CDC que ha fet un ultimàtum de tres dies, amb la condició de donar suport a la independència, per a continuar junts. Els qui neguen l’evidència es captenen com aquells qui deien que ‘contra Franco es lluitava millor’. A alguns els han agafat cagarines perquè saben que en aquesta campanya electoral ja no podran atacar Mas d’anar de bracet amb Duran. I això els anava mooooolt bé, oi?

En definitiva, queda clar que l’única revolució possible a Catalunya és la independència. I que tota la resta és misèria d’autonomia intervinguda i escanyada. El cas és que el procés d’independència no deixa lloc a la indefinició. I qui mira de jugar a confondre acaba malament. Encara n’hi ha que proven de sortir-se’n. Però no hi tenen res a fer. La revolta catalana ja fa un temps que ha començat i la independència no fa presoners. Ben al contrari. Qui la vulgui aturar en sortirà malparat. Perquè el desig i la voluntat poden més que la submissió i la renúncia.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer