Carles Capdevila: ‘Ens cal més mala llet i més esperança’
La vida que aprenc (Arcàdia, 2017) és l’últim llibre del periodista Carles Capdevila. Hi comparteix apunts i observacions que ha pres des de fa anys i que sovint ha deixat filtrar en els seus articles i conferències. Capdevila va deixar la direcció del diari Ara la tardor del 2015 després d’haver-li estat diagnosticat un càncer. La malaltia li ha canviat completament els ritmes de la vida i també la manera com observa les coses. Després d’alguns períodes de més debilitat física que havien fet impossible aquesta conversa, hem trobat una estona per a repassar mirades i pensaments que ens han portat a parlar dels problemes del món, de la tendència de llençar les coses en lloc d’adobar-les, de les complicacions paralitzadores, de l’impacte de la malaltia, de la por, de viure en un aparador permanent, de les històries que explica el periodisme, de les relacions amb el poder i dels projectes dels mesos vinents…
—Us agrada el món tal com és?
—No, no gaire. M’agrada molt la vida. És una de les coses que vull reivindicar al llibre, que és un cant a la joia de viure. M’agrada molt la vida, però el món, gens. Un llibre anterior que es deia Entendre el món, que eren onze converses amb filòsofs, va ser com un viatge meu a onze savis –en Bauman, l’Steiner…– per demanar-los si tot plegat tenia remei. Com que sóc fill de fuster artesà, m’agrada molt la idea d’arreglar. Ara tothom parla de reinventar… i jo prefereixo pensar que hem d’arreglar el món, que s’aguanta d’un fil. I cal arreglar-lo com el meu pare arreglava les cadires quan ballava una pota. No es llençava res.