Dels catalans enganyats a la solució sóc jo: un dinar amb Susana Díaz i més

Cinquanta euros per un dinar no és un preu de classe obrera. En això, podem coincidir-hi tots. Era un dinar amb Susana Díaz, presidenta d’Andalusia i candidata de les primàries del PSOE, que s’ha fet aquest migdia a l’Hotel Palace de Barcelona. Hi hauria pogut anar com a periodista i hauria segut a les taules de periodistes. Però m’hi he apuntat com a assistent i he segut a la taula número 8. N’hi havia una vintena. Era una taula relativament a a prop de la presidencial (amb Màrius Carol, Miquel Iceta, Jaume Collboni, Núria Marin, Àngel Ros, la consellera Meritxell Borràs, en Bonet del Freixenet i, evidentment, Díaz). El dinar era organitzat per Tribuna Barcelona, una iniciativa de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, amb la col·laboració de La Vanguardia.

A la meva esquerra
A la taula, a la meva esquerra, en canvi, hi havia un matrimoni i una amiga seva –ja d’una certa edat– vinguts d’Andalusia als anys seixanta. Concretament, de Jaén, Granada i Sevilla. Abans de començar les intervencions del dinar, hem fet conversa amb l’home fins que he demanat sobre la independència de Catalunya. La cara d’aquell home bondadós i amable s’ha entristit. Ha reconegut que aquesta qüestió no li agradava. Que li feia molt mal, això de la independència. Que l’entristia perquè tenia molts lligams encara amb la seva terra. ‘Sóc mig d’aquí i mig d’allà’, m’ha dit. Vaig venir fa molts anys, però m’estimo molt Andalusia. Després de prop de seixanta anys a Catalunya, el meu company de taula feia una frase en català i una altra en castellà.

[Continuar llegint…]