Quatre idees bàsiques per a gestionar les onze setmanes vinents

1. Les onze setmanes que ens separen del referèndum seran un anar i venir d’amenaces, d’escenes de lladres i policies de film de sèrie B, de magnificació de declaracions de prudència, d’especulació sobre les deu plagues d’Egipte que assolaran Catalunya l’endemà del referèndum… Tot plegat amb un únic objectiu: espantar un 5% o un 10% dels possibles votants del referèndum. Encara que confio força en aquesta capacitat que s’ha demostrat entre l’independentisme de girar aquestes coses contra qui les ha originades mitjançant una capacitat d’ironia i d’humor excepcional, penso que cal no menystenir la capacitat aterridora de l’estat i els seus tentacles entre una part de la població.

2. Els dubtes, les contradiccions i les filtracions del govern també poden tenir un paper determinant. Algun moment he arribat a pensar que els partits de la majoria independentista havien entès la finestra d’oportunitat actual i que l’havien situada per damunt dels seus interessos particulars. Cada dos per tres hi ha informacions públiques o discretes que malmeten aquesta idea –potser ingènua– que tinc a voltes. Que si els uns s’ofereixen per signar ells la compra d’urnes el mateix dia que un diari espanyolista publica que hi ha consellers de l’altre partit que no ho veuen clar. Que si els altres diuen que aquell de més enllà no vol fer-ho sol i que ho han de fer tots junts per repartir les conseqüències… Certament, crec que hi ha individus que pensen més en la manera de gestionar l’endemà que no pas a arribar-hi vius. I qui mira massa enllà, no veu el sot que té davant, cau i, la cosa pitjor, pot fer caure els altres.

3. Passem el dia especulant sobre què farà o deixarà de fer l’estat espanyol. Jo mateix ho faig tot sovint. Però l’honestedat rau a reconèixer que no en tenim ni idea, de què pot fer l’estat aquestes onze setmanes. Podem pensar en hipòtesis de camins legals oberts o tancats. Podem especular sobre si tindrà una estratègia de repressió oberta o de menysteniment. Però no ho sabem. I trobo que tampoc no és normal ni honest passar el dia dient que no poden fer res de res. Una cosa és que surtin amb desavantatge, que considerem que aquest desavantatge els fa clarament perdedors, però que no poden fer res no ho podem dir. Representa que tampoc no podien fer res contra el 9-N i mireu on som. Sóc partidari de no crear alarmisme. Però tampoc de viure en una eufòria voluntarista i poc intel·ligent.

4. Falten tan sols onze setmanes. En un tres i no res ja hi serem. Poques coses es poden inventar ara, en tan poc temps. Ara ja tothom ha d’estar en el carril que li pertoca empenyent per arribar a l’1-O amb tota la força possible. És molt normal que trobem que mesures que es prenen o iniciatives que s’activen no són exactament com les hauríem decidides uns o altres. Però tot allò que no es pugui corregir i resoldre fàcilment ja no pot ser un motiu de discordança ni de polèmica pública. L’esperit crític no es pot perdre mai. I és bo que es mantingui actiu fins a l’últim segon abans d’obrir els col·legis. Però l’actitud que farà que l’independentisme aconsegueixi l’objectiu és la generositat, l’esperit constructiu, la proposta damunt la proposta, l’agraïment a tothom qui fa una aportació encara que la trobem millorable… Sí que caldrà fermesa i sí que caldrà determinació. No tinc cap dubte que això hi serà quan calgui. Però els independentistes i els demòcrates han de passar ara les onze setmanes més positives i entusiastes de les seves vides. I això irradiarà com una veritable explosió de força i autoconfiança transformadora.