Les cinc diades que ens han dut a la porta de la independència

Els mesos de juny i juliol de l’any 2010 hi va haver un canvi de xip entre una part majoritària de la població catalana, que acabava de ser humiliada per l’estat espanyol amb una sentència del Tribunal Constitucional que liquidava bona part de l’estatut que quatre anys abans s’havia aprovat en un referèndum. Era el detonant d’un moviment que fins aleshores havia tingut un suport minoritari i que acabaria obtenint la majoria absoluta al parlament en les eleccions de 2012 i 2015. Després d’una gran mobilització amb el lema ‘Som una nació, nosaltres decidim’, el 10 de juliol de 2010, els Onze de Setembre dels anys següents van esclatar en concentracions multitudinàries de centenars de milers o milions de ciutadans.

Després de dos anys encara tímids –el 2010 i el 2011–, l’Onze de Setembre ha esdevingut any rere any un exemple de desbordament democràtic, comportament cívic i pacífic i plasticitat estètica. A continuació, expliquem les cinc grans mobilitzacions que ens han fet arribar on som ara, a la porta del referèndum d’autodeterminació.

2012: completament desbordats

Fotografia: Albert Salamé

La primera manifestació realment multitudinària d’un Onze de Setembre va ser la del 2012. L’Assemblea Nacional Catalana feia pocs mesos que havia estat fundada i ja començava a erigir-se com l’entitat amb més capacitat de mobilització. Aquella convocatòria es feia enmig de les demandes de pacte fiscal del govern d’Artur Mas, avalades també per ERC i un 90% del parlament. El lema de la convocatòria va ser ‘Catalunya, nou estat d’Europa’ i l’assistència va desbordar tota previsió dels organitzadors. El centre de Barcelona va quedar completament col·lapsat i la capçalera de la marxa no va poder avançar com era previst fins a la seu del parlament. Una comitiva de representants d’entitats cíviques amb Carme Forcadell al capdavant va recórrer carrers paral·lels a la marxa per poder lliurar a la presidenta de la cambra, Núria de Gispert, el manifest que demanava d’emprendre el camí cap a la independència. La Guàrdia Urbana de Barcelona i el Departament d’Interior van quantificar l’assistència entre el milió i mig i els dos milions de persones.

Pocs dies després de la manifestació, Artur Mas es reunia amb Mariano Rajoy a la Moncloa per parlar per última vegada del pacte fiscal. La negativa del president espanyol va empènyer Mas a anunciar un canvi d’objectius –calia avançar cap a l’autodeterminació en un referèndum– i la convocatòria d’eleccions avançades a mitja legislatura. Les eleccions es van fer el 25 de novembre d’aquell mateix any. Oriol Junqueras entrava en joc aleshores com a candidat d’ERC, i la CUP s’estrenava al parlament amb tres diputats.

2013: de Catalunya Nord al País Valencià, agafats de la mà

Carme Forcadell i Muriel Casals, amb les mans agafades durant la Via Catalana, el 2013

Després del desbordament de l’any anterior, l’ANC es va proposar per al 2013 un objectiu que semblava impossible d’aconseguir: unir el Principat de punta a punta amb una cadena humana des del Pertús fins a Alcanar. Aquella era la primera mobilització que exigia una gran preparació logística perquè no concentrava la gent en un únic punt sinó que la dispersava de cap a cap del país i no es podia fer de manera espontània. El recorregut de la cadena humana, que s’anomenaria Via Catalana, es va dividir en trams, i els assistents, que s’havien d’inscriure prèviament, es van distribuir per tot el territori. La cadena encara va arribar més enllà i els Països Catalans es van fer presents en l’exigència de llibertat i democràcia amb el lema ‘Cap a la independència’. La cadena humana va entrar uns quants quilòmetres nord enllà i es va plantar a Vinaròs al sud. El Departament d’Interior va considerar que hi havien participat un milió sis-centes mil persones.

La Via Catalana s’havia inspirat en la Via Bàltica, que el 23 d’agost de 1989 havia unit dos milions de ciutadans d’Estònia, Letònia i Lituània enllaçant amb una cadena humana les seves tres capitals per a exigir la independència dels països bàltics de la Unió Soviètica. A Catalunya, la Via Catalana arribava després d’haver-se aprovat al parlament la Declaració de sobirania, amb 85 vots a favor i 41 en contra. Allò va ser el gener i, evidentment, el Tribunal Constitucional no va trigar gaire a dir que considerava que quedava suspesa, el maig d’aquell mateix any. A final de juny, Òmnium Cultural va organitzar un multitudinari Concert per la Llibertat al Camp Nou per a exigir el respecte al dret de decidir del poble català. La demostració de força que va ser la Via Catalana va desembocar, el desembre, en l’anunci de la data i la pregunta de la consulta del novembre del 2014, i va tenir un impacte molt fort en els mitjans de comunicació i en les institucions polítiques d’arreu del món.

2014: la vigília del 9-N

Fotografia: Albert Salamé

La consulta sobre la independència de Catalunya havia estat convocada per al 9 de novembre. Calia precedir aquell moment històric d’una nova mobilització que causés sensació arreu del món. Després de la demostració logística de la Via Catalana, l’ANC es veia amb cor de fer-ne una altra de sonada. Va ser així com va sortir la idea de dibuixar una V (de victòria i de votar) fent servir dues vies gegantines de Barcelona com són la Diagonal i la Gran Via, unides a la plaça de les Glòries. El traçat es va dividir en trams i es va donar la instrucció de vestir samarretes vermelles i grogues per a poder dibuixar una senyera de cap a cap de les dues avingudes. La imatge que en va resultar va ser molt impactant. Els vídeos i les fotografies a vista d’ocell captades pels helicòpters que es van enfilar damunt la ciutat van fer la volta al món. El lema que havia convocat un milió vuit-centes mil ànimes a la V fou ‘Ara és l’hora’.

Al vèrtex de la V, a la plaça de les Glòries, es van fer els parlaments polítics a càrrec de Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, i de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium. Van instar el govern i el president Mas a posar urnes el dia 9 de novembre malgrat les amenaces i prohibicions de l’estat espanyol. En va quedar aquella frase de Forcadell que sempre més l’ha acompanyada: ‘Som un poble. Junts, avui aquí convoquem la consulta. Govern, parlament, president, posin les urnes.’

Finalment, el 9-N hi va haver col·legis electorals, meses, urnes i butlletes per a votar. Dos milions i mig de ciutadans van participar en aquella jornada, que havia acabat esdevenint un procés participatiu per les suspensions del Tribunal Constitucional. Tres anys després, Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i Irene Rigau serien condemnats, multats i inhabilitats per la justícia espanyola per haver organitzat el 9-N.

2015: en plena campanya del 27-S

Fotografia: Albert Salamé

La conseqüència del 9-N i de la impossibilitat de fer un referèndum per la negativa i la prohibició de l’estat espanyol sense una nova legalitat catalana prèvia van portar Artur Mas i Oriol Junqueras a pactar la convocatòria d’eleccions avançades –les segones de Mas com a president– el 27 de setembre de 2015. Tenint en compte les preceptives dues setmanes de campanya electoral, l’Onze de Setembre d’aquell any coincidia amb l’arrencada de la cursa electoral. Això va donar a la mobilització un caràcter encara més polític i més immediat. S’havia de pensar la nova fórmula per a donar un missatge clar a aquella Diada i fer-la atractiva per a la ciutadania que havia de participar-hi. La Via Lliure, un recorregut ple de color, es va fer a la Meridiana, que semblava impossible d’omplir per la seva dimensió colossal. L’assistència es va calcular entre un milió i mig i dos milions de persones.

Mesos abans, s’havia creat la plataforma Ara és l’hora, que servia per a coordinar les dues principals entitats –Òmnium i ANC– en la campanya del 27-S. Però també s’havia creat, el juliol, la candidatura unitària de Junts pel Sí –amb Convergència, Esquerra i altres formacions més petites–, amb Raül Romeva com a cap de cartell, el compromís públic de Mas a la presidència i la integració de Carme Forcadell i Muriel Casals a les primeres places de la llista. La CUP faria camí per la seva banda amb una campanya que volia arribar a sectors complementaris als de Junts pel Sí. La gran mobilització de la Meridiana va tenir també molt d’impacte internacional i va refermar que l’independentisme era un moviment integrador i l’únic capaç de mobilitzar la població de manera multitudinària. El resultat de les eleccions del 27-S –amb majoria absoluta independentista– obria el camí cap a l’exercici definitiu de l’autodeterminació.

2016: una Diada diferent

Fotografia: Albert Salamé

La Diada de l’any passat es va presentar de manera diferent de com s’havia fet els últims anys. En lloc de concentrar la gent en un sol punt o units per una cadena, l’ANC proposava de fer cinc concentracions simultànies a Salt, Berga, Tarragona, Barcelona i Lleida amb el lema ‘A punt’. En aquesta ocasió, també s’omplien trams de cada concentració amb inscripció prèvia dels assistents. En un moment determinat i de manera coordinada entre cadascun dels cinc punts, els participants havien d’alçar unes cartolines amb un punt de color groc. El manifest també va ser llegit de manera coordinada amb personalitats de renom a cada concentració. Aquesta Diada va ser la menys concorreguda de les últimes cinc que s’havien fet. Segons l’organització, es van mobilitzar unes nou-centes mil persones.

El moment polític era més estrany que en les diades anteriors. La impossibilitat d’aprovar el pressupost del govern de Puigdemont i Junqueras havia deixat tocada la confiança amb el soci parlamentari: la CUP. Puigdemont havia reaccionat, a final de juny, convocant una qüestió de confiança que es faria a final de setembre. A més, coincidia amb el moviment de modificació del full de ruta previst a principi de legislatura per a incorporar la convocatòria d’un referèndum vinculant d’autodeterminació, encara sense data. Tot plegat havia enrarit l’ambient i segurament la mobilització se’n va ressentir. Amb tot, la prova va ser superada i el moviment independentista va recuperar la força i la capacitat de mobilització que l’havia caracteritzat, com es va demostrar en diverses convocatòries posteriors que ens han dut fins a la porta de la mobilització que serà, probablement, la més gran de la història de Catalunya, la Diada d’enguany.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer