Elsa Artadi: ‘Hem entrat en la ratera on volien que entréssim i hem de sortir-ne’

Entrevista a la cap de files de Junts per Catalunya: ‘No podem passar-nos el dia llepant-nos les ferides; hem d’avançar cap a la República’

Manquen ben poques setmanes per a saber si al Principat hi haurà un president o bé si hi tornarà a haver eleccions. El 22 de maig és el termini per a convocar automàticament uns nous comicis. La majoria parlamentària provarà d’investir Puigdemont amb la reforma de la llei de presidència acabada d’aprovar. Però és més que previsible que l’estat espanyol hi faci boicot. Parlem amb Elsa Artadi, cap de files de Junts per Catalunya i un dels noms que més sona per a una presidència provisional si falla l’operació Puigdemont. Ens parla d’aquesta possibilitat, de l’error d’haver estat més centrats en la repressió que a construir la República, del canvi de paradigma del camí cap a la independència, de la necessitat de sortir de la ratera, del sentit de la desobediència i la confrontació, de la manca d’horitzons de l’independentisme i del seu camí cap a la consciència i la determinació per a construir un estat a Catalunya.

Esteu preparada per a ser presidenta?
—La meva investidura no és damunt la taula. Encara tenim Jordi Sànchez com a candidat. Ara modifiquem la llei de la presidència i esperem que pugui entrar al pròxim ple, que ha de ser dijous o divendres. La nostra idea és investir el president Puigdemont.

I quan ha de ser això?
—De seguida que es publiqui la llei. Primer hi ha l’aprovació al ple del parlament, després l’ha de signar Rajoy o Soraya Sáenz de Santamaría i llavors s’ha de publicar i entrar en vigor l’endemà. Intentaríem fer la investidura aleshores si hi ha marge per a fer-la. A partir d’aquí, un dels objectius importants de la legislatura és restablir el govern que hi havia, començant pel president Puigdemont. Per tant, tots els forats que trobem, totes les maneres possibles que ens acostin a aquest objectiu sempre hi treballarem.

Què passarà si la llei és suspesa pel Constitucional espanyol?
—Per a impedir una llei primer l’has haguda de publicar i, per tant, s’ha de sancionar abans. Per tant, tenen dues opcions. O prevaricar i no signar una llei que surt del Parlament de Catalunya –creiem que això no passarà– o bé abusar del poder i dur-la al Constitucional amb la prerrogativa de suspendre-la cautelarment. La cosa pot anar per aquí. També hi ha la tercera via, la de la dignitat, i reconèixer que el parlament és sobirà per a aprovar lleis. Seria la més normal.

Però la menys habitual, també.
—Correcte, malauradament sí.

I aleshores el ple per a la investidura s’ha de fer automàticament després de la publicació?
—Sí, quan el convoqui el president del parlament.

—Si tot això falla, quina opció hi ha prevista?
—Nosaltres no desistirem mai de fer la investidura del president Puigdemont i sempre hem dit que anirem pas a pas. Ara som en aquest punt. Abans no hi arribem, Jordi Sànchez continua essent candidat i s’hauria de fer un canvi. Nosaltres ens mourem segons allò que ens trobem. No volem repetir les eleccions, però com que tampoc no podem descartar que ens impedeixin de fer govern perquè ja hem intentat quatre investidures que no ens han permès, anirem prenent decisions a mesura que passin els fets. Ens trobem en uns mesos en què el terreny de joc canvia molt ràpidament, d’una manera molt dramàtica. Per tant, haurem de veure què ens trobem.

Abans de repetir eleccions, s’intentarà fer un govern sigui com sigui?
—Ja hem intentat fer govern quatre vegades. És evident que Junts per Catalunya té la voluntat de fer govern. Des del 30 de gener, que va ser la primera, fins a la darrera, fa dues setmanes, quan el jutge Llarena va decidir que hi havia no sé quins drets que havien de prevaler sobre els drets polítics de Jordi Sànchez sense emparar-se en cap article de cap codi. Per tant, ara ja ens podem esperar qualsevol cosa. La interlocutòria d’aquell dia era extremadament sorprenent, perquè ell justificava que hi ha uns drets col·lectius que estan per sobre de les llibertats i els drets individuals. Això sona una mica dictatorial, oi? I ho justificava dient que el problema és que a Catalunya hi ha gent independentista, que n’hi ha hagut sempre. I l’altre motiu que donava era el programa electoral de JxCat, que diu que es vol constituir Catalunya com una república. Ja ho sabien, ens van deixar presentar i no ens van il·legalitzar, només faltaria! Per tant, ens trobem en una situació una mica surrealista. Anirem avançant, però no sabem quina serà la reacció de l’estat espanyol a cada passa que fem. Cada dia ens sorprèn.

No hi ha cap indici que acceptin un candidat que no estigui assenyalat?
—No tenim indicis d’això. L’últim és la interlocutòria del jutge Llarena, que diu que el problema de Jordi Sànchez és que és integrat a JxCat. Per tant, ens posa a tots en la situació de demanar-nos què li passarà al següent que vulgui ser investit. Nosaltres ens plantegem i ens preguntem d’una manera molt honesta què passarà amb el pròxim candidat, perquè la deriva de l’estat espanyol és molt preocupant. I no és preocupant en l’àmbit personal, el problema no és que tinguem por de què li pugui passar a una persona en l’àmbit particular, que és molt dramàtic. El problema és a quina deriva autoritària ens abocarà el pròxim intent d’investidura, el pròxim moviment de sobirania del Parlament de Catalunya.

S’intentarà fer la investidura de Puigdemont quan la llei deixi d’estar suspesa pel TC?
—Sempre que puguem, intentarem fer la investidura del president. Ara, més endavant… el nostre compromís és total.

La solució és investir un president provisional fins que la llei deixi d’estar suspesa?
—Ja ho veurem, ja ho veurem.

Estem atrapats en tot això. Cada pas que fem, tots pendents de si el deixen fer o no el deixen fer. Això com es pot superar?
—És clar, per això hem de parlar més de com fem República i no de com recuperem les institucions. Estem en una situació en què és important recuperar les institucions, parlar de com fem accions antirepressives, de com denunciem la situació de la deriva autoritària que tenim a Catalunya i a l’estat espanyol. És important parlar de tot això. Però encara és més important que no parlem només d’això. Hem entrat en la ratera on volien que entréssim, de parlar només de la investidura, de recuperar les institucions i dels efectes del 155 i hem de sortir-ne. No podem parlar només de la política repressiva que ens apliquen i de com nosaltres reaccionem. I tot això és molt important i és evident que no ho podem treure de la nostra ment i de les nostres polítiques, però l’objectiu no és aquest.

Quin és l’objectiu?
—L’objectiu no és fer govern, no és investir una persona o una altra. L’objectiu és fer República i, per tant, hem de mirar tot allò que ens porta a fer República, des de la internacionalització, el Consell de la República, el procés constituent, les polítiques socials que fem, l’enfocament de la legislatura des de la Generalitat, però també quin rol té el parlament… Tots aquests altres elements i molts més. Què podem fer des de la societat civil, com ens podem ajudar, tots aquests elements han d’estar al servei de l’objectiu de fer República. Hem de centrar els nostres esforços a començar a enterrar tots aquests elements que a vegades han estat moneda de canvi en una negociació i començar a caminar. El país demana que fem efectiva la República. El cercle com es trenca? Es trenca caminant. No podem estar només llepant-nos les ferides, que és important i ho hem de fer, sinó que hem de continuar el nostre camí i hem d’avançar cap a la República.

I deixant d’acatar?
—Deixant d’acatar quan calgui deixar d’acatar. Des del nostre punt de vista entenem que no cal fer desobediència simbòlica, o potser sí en certs casos, però hem d’anar a una confrontació productiva. Per nosaltres què és la confrontació productiva? Doncs la internacionalització del cas català. El fet que el president Puigdemont sigui a Europa fent política i explicant-se, malgrat els riscs que ell corre com a persona. Però ell entén quin és el seu rol com a president de la Generalitat i per tant fa aquesta política. Desobeir, si té recorregut i funciona per anar caminant i fer avançar la República, sí. Si és una cosa estètica que no serveixi per a res, mirem la manera de cercar-hi solucions.

No és urgent posar fi al 155?
—A nosaltres el 155 no ens ha agradat mai. I vull recordar que al president Puigdemont és el primer a qui no va agradar el 155 i que el 26 d’octubre va pensar a convocar eleccions si això feia que el 155 no s’apliqués. Per tant, em sembla que una de les persones que tenen més clar quin és l’impacte i com n’és de pervers perdre el control de les institucions és el president Puigdemont. Nosaltres entenem perfectament el cost que implica, parlem amb els alts càrrecs que continuen al govern de la Generalitat, parlem amb els treballadors perquè són la gent amb qui hem treballat durant molt temps. Som coneixedors dels costs que han generat, d’acord. Però també hem de saber les implicacions que té replegar-se. Hem de valorar en tot moment quins són els costs i els beneficis i què ens durà abans a fer República.

A la gent se li ha desdibuixat l’horitzó. No sap quin és el nou camí…
—És clar, s’ha desdibuixat perquè fins ara estàvem acostumats als fulls de ruta. Estàvem acostumats a dues coses: els fulls de ruta i els terminis. I es va plantejar un camí que ara sabem que no és el camí. Ep! Que ens ha aportat moltes coses, però ara sabem que no és el camí que hem de seguir. No és la desconnexió institucional de la llei a la llei. Això ens ha ajudat a fer moltes coses i el camí fet és increïble. Tenim el llegat immens del primer d’octubre, tenim moltes coses fetes, però ara l’envit és nou i hem de continuar avançant. Segurament ara hem de practicar la resiliència i els debats i després fer passos de manera coordinada i acordada, mostrant la unitat. Però és normal que hi hagi confusió perquè la gent estava acostumada a tenir fulls de ruta i terminis que ara no tenim. Hem estat excessivament centrats en la repressió i la investidura, i poc centrats a avançar cap a la República.

L’estratègia ha estat fins ara més jurídica que no política?
—Ho dieu per la investidura de Jordi Sànchez?

Per la de Sànchez i la de Turull, que es va precipitar perquè l’havien citat a declarar.
—Quan decidim de fer la investidura de Jordi Turull, no és per protegir-lo a ell. És evident que no el beneficiava, allò. Precisament era un desafiament polític. Igual que amb Jordi Sànchez. Quan tenim la resolució de l’ONU, posem aquella força al servei de la política. Mirem de posar tots els arguments i situacions jurídiques al servei d’una causa política. Ho capgirem. No hem estat condicionats pels advocats a l’hora de prendre decisions. Si més no, en el cas del nostre grup parlamentari. No hem condicionat allò que es podia fer o no es podia fer a la situació jurídica.

I allò que es podia dir i allò que no es podia dir?
—Hi ha coses que consultem als nostres advocats. No podia ser de cap més manera, especialment el temps que els nostres consellers eren fora de la presó i tenien una amenaça al damunt. Tenim una relació fluida i treballem braç a braç amb els advocats. I no ens hem sentit limitats. I ens sentim menys condicionats ara que hem comprovat el resultat de les indagatòries judicials. Les últimes declaracions que van fer els consellers davant el jutge són clarament una aproximació política. Em va colpir la declaració de Turull, que va dir que al novembre havia tingut dubtes, però que ara el jutge Llarena li confirmava que era un pres polític. Hi ha hagut una transformació clara i evident. Abans dèiem que un dels objectius de la repressió era crear divisió i enfrontament. Però també volen fer por i suscitar dubtes i desconfiances. Per això és important de mantenir la posició política. Si acabes acceptant les amenaces i xantatges, t’empasses qualsevol actitud autoritària i dictatorial de vulneració de drets que són fonamentals. Hem arribat a un extrem que eren inimaginables fa uns anys. Hi ha una degradació democràtica fortíssima.

I tot canvia molt sobtadament? Passen coses, com la detenció i alliberament posterior de Puigdemont a Alemanya, que canvien completament el panorama sense haver-ho previst…
—Recordo perfectament el dinar que tenia el dia que el van deixar sortir de la presó. Tres hores abans que em truqués l’advocat Gonzalo Boye per dir-me que necessitava diners. ‘Què passa?’, li vaig dir. Jo no entenia per què. Em va dir que necessitava setanta-cinc mil euros. I com que hi havia també la compareixença dels tres de Brussel·les, pensava que els diners eren perquè els imposaven una fiança de vint-i-cinc mil a cadascun. Era negatiu perquè eren mesures pitjors que l’altra vegada que s’havia emès l’euroordre. Però Boye em diu que no, que és per al president. Buf! Saltava d’alegria. Ni m’ho pensava que podia passar allò aquell dia. Teniu raó. Tot canvia molt de pressa. I també canvia quan et lleves un dia i sents el ministre Montoro dient que no hi ha hagut malversació. I l’endemà ens trobem una nova ràtzia repressiva amb detencions, o et trobes que es tornen a vulnerar els drets i les llibertats de la gent que porta samarretes grogues a un partit de futbol. I et poses les mans al cap i et demanes com pot ser que passin aquestes coses. És esperpèntic.

És una muntanya russa. Emocionalment, deu ser difícil de mantenir-se serena.
—En el grup parlamentari parlem molt d’emocions també.

Feu teràpia.
—És un grup de diputats que majoritàriament ens vam conèixer durant la campanya. Som tots molt nous. I vivim en una anormalitat. Potser per això ens és més fàcil d’obrir-nos i explicar-nos i compartir allò que sentim i allò que ens passa pel cap. Necessitem compartir la duresa del moment i com ens afecta emocionalment. Vam viure molt intensament les setmanes que vam tenir els consellers Rull i Turull entre nosaltres. I quan van entrar a la presó fa un mes, va ser un cop duríssim. Molt dur. Els trobem a faltar molt. Els seus llocs a les reunions de la direcció del grup continuen buits. I el seu despatx, també. Amb la seva fotografia. I tot això ens recorda per què som aquí. I ens recorda constantment què hem vingut a fer.

Dóna força o espanta?
—Dóna molta més força. No els podem fallar. Si no continuem avançant, els estarem abandonant. Dóna força pel nivell de compromís que ha de tenir cadascú de nosaltres. Són un exemple per a nosaltres. Venien cada dia aquí al parlament des de primera hora. Haurien pogut quedar-se amb la família a casa seva. Hauria estat legítim. Tothom ho hauria entès i ningú no s’hauria demanat res. En canvi, van estar al peu del canó cada dia. En Rull sempre rient i fent broma, ja el coneixeu. En Turull, amb la seva ironia. Ens donen molta força. També ens en dóna el president Puigdemont quan l’anem a veure a Brussel·les i ara a Berlín. La seva determinació, la dignitat.

I us porta a fer-vos preguntes? Què us pot passar? Què faré si em toca passar pel Suprem? Me n’aniré a l’exili?
—Jo no puc parlar pels altres diputats. Puc parlar per mi i per allò que comentem amb els altres diputats. I crec que no ens les fem aquestes preguntes. Jo no me les faig. No sé si és un mecanisme de defensa. Pensem més com avançar i fer avançar la República que no si ens tocarà el rebre i què farem. Potser cadascú en parla a casa seva. No ho sé. Ens preocupa més com sortim de la situació actual.

Sou independentista des de fa anys?
—No. Sóc de la nova fornada. Sóc del mainstream. És cert.

Què us va fer canviar?
—No hi ha un moment concret. És una evolució lògica a partir de l’observació dels fets. És un procés de convenciment que es fa de mica en mica. A casa meva no eren independentistes. I jo tampoc, a l’escola. Lògicament, hi ha un trencament fort el 2010 amb la sentència de l’estatut. Això va passar a molta gent. És fruit de les experiències, les lectures, les converses… Diria que la meva experiència o el meu cas és força comú en la majoria dels independentistes d’avui. I cada vegada som més. Et trobes gent que no ho diries mai vestits de color groc de cap a peus.

[Entrevista publicada a VilaWeb]

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer