Per què Espanya fa això que fa i nosaltres n’hem de sortir corrents
Això d’Espanya no se sosté per enlloc. La desfeta és completa. No en resta res de res. Si cap ànima bona havia pensat mai que, amb el pas del temps, construiria un estat democràtic després d’haver amagat sota l’estora el franquisme de quaranta anys o més, anava ben errada. No es pot construir res de bo damunt del silenci i la desmemòria. Espanya pateix un mal d’origen, de naixement i de creixement. Enterrar la memòria no serveix per a res més que per a sembrar una llavor maligna. Van enterrar el feixisme sense fer-li l’autòpsia i no es van adonar que era ben viu encara. I ja se sap, es pot enterrar algú que ja és mort. Però si s’enterra un viu, és fàcil que acabi rebrotant. De fet, la transició no va enterrar ningú, més enllà de la memòria, sinó que va sembrar la llavor d’un nou feixisme que, en aquest cas, no ha renascut gaire modernitzat.
Espanya. Vivim encara en una presó. Una presó que és a punt de col·lapsar i que ja mostra tots els símptomes de la ruïna. Aquests estirabots feixistoides autoritaris ridículs que hem vist recentment no són sinó un reflex d’aquest declivi accelerat. Prohibir un color, requisar samarretes, bufandes o xiulets és un gest tan ridícul com inútil i contraproduent. Sembla l’escena d’una obra de teatre de l’absurd. O d’una d’aquestes novel·les profètiques d’Orwell o de Huxley. El punt d’exageració és tan gros que tothom s’adona que el rei va nu. En aquest cas, nu i amb una corbata dels colors d’un dels equips. L’episodi de les samarretes grogues és això, un exemple més del declivi.
Què fa un estat quan ha perdut la capacitat de convèncer o de seduir els ciutadans? Els pega. Els amenaça. Els reprimeix. Els tanca a la presó o els expulsa. La seva repressió –a voltes ferotge i a voltes ridícula– és tan sols l’expressió de la seva desfeta. I em temo que no és una desfeta tan sols per Catalunya. És una desfeta que comença a brotar arreu dels Països Catalans, al País Basc i a més indrets del regne. I aquesta expressió de desfeta té moltes cares.
Per exemple, aquest nou camí que sembla que volen encetar d’aprofitar les escorrialles que la política francesa expulsa convulsament. Manuel Valls és el cas més sonat de la desfeta política. Perquè ho tenia tot per a establir una nova època republicana i amb la seva ineptitud política ho va malmetre completament. Els escuders de l’Espanya fallida a Catalunya volen rescatar un cadàver polític com Valls perquè ja no tenen idees, especialment després del 21-D. I ara tindrem un convençut republicà francès (quins valors, oi, aquell estat que ha destrossat llengües i cultures amb més contundència que cap altre?) defensant la monarquia borbònica imposada a cop de pólvora, espasa, prohibició lingüística i fake news del XVIII.
Espanya és un estat fallit. I la major part de les raons d’aquesta desfeta es poden analitzar perfectament llegint Per què fracassen les nacions de Daron Acemoglu i James A. Robinson. Tampoc no és cap secret que la manca de fonaments democràtics porta a la fallida els estats actuals. Perquè hi ha una cosa que Espanya no ha entès o, si ho ha entès, no ha volgut aplicar-se perquè fins ara no n’ha tingut cap necessitat. I és que la democràcia no és una pintura de colors brillants. La democràcia són els fonaments de l’edifici. Ni tan sols són les parets i les finestres. Són els fonaments. Una mà de pintura no desfà les esquerdes i tots sabem que el maquillatge dura ben poc.
Avui ho notem amb els últims espeternecs d’un estat fracassat que va pensar que la força i la imposició enterrarien la discrepància i les ganes dels catalans de viure tal com som. Ben plurals però ben diversos i ben dignes. I no han aconseguit enterrar res més que el seu somni de grandesa. El rei va nu. Ja ho veu tothom menys aquells que viuen de dir al rei que el vestit és molt bonic. Espanya ha fracassat i ara cal aconseguir que no ens enfonsi amb ell. No hem de pagar els errors i els excessos d’una història que s’ha fet contra nostre. La cosa s’ensorra. Fotem el camp. Millor avui que no demà.
‘Ells faran implosió per culpa de la seva arrogància, el seu odi i la seva ceguera’, deia fa poc Xavier Sala i Martín. És això que mirava de descriure. Han portat la situació a un extrem que els acabarà esclatant a les mans. L’odi solament corca qui en té. Cal no deixar-se endur pel seu odi ni restar atrapats en el resistencialisme constant contra la repressió. Tota l’energia ha d’estar al servei de construir i d’emancipar. Per molt ferotge que ens sembli la seva actuació, és el símptoma principal de la seva feblesa. Peguen, amenacen, empresonen i persegueixen perquè són febles. No tenen força i han perdut la legitimitat. Espanya s’ensorra. I no pas per culpa nostra. Van enterrar viu el franquisme. Però van fer un sot molt superficial i hi van llançar ben poques palades. La nostra manera de matar-lo és fent camí i anant-nos-en abans no s’ensorri del tot la barraca.