An Cailín Ciúin, una joia narrativa plena a vessar de silencis que criden molt fort

El cinema encara té un espai esplèndid per explotar més enllà de les plataformes de continguts. Hi ha històries que demanen ser explicades d’una manera especial. Perquè la imatge i els espais són transcendents pel relat.

La Noia Silenciosa (An Cailín Ciúin, en el seu títol original irlandès) és una petita joia narrativa que aquests dies es pot anar a veure als cinemes. És un petit tractat del silenci o, potser seria millor, dels silencis que parlen amb una força molt superior a les paraules. Adaptada d’una història breu que s’ha editat i traduït com ‘Tres llums’, de Claire Keegan (ed. Minúscula), tracta de l’experiència involuntària d’una nena que, en la Irlanda rural de fa unes quantes dècades, és acollida durant uns mesos a la granja dels Kinsella. El contrast entre la cura que en tenen el matrimoni Kinsella aquests mesos i la fredor violenta de casa els seus pares fa descobrir a la menuda un món completament diferent.

No és la meva intenció descriure la història que s’hi explica, perquè val la pena que la descobriu vosaltres mateixos. Però sí que volia compartir la satisfacció enorme que he tingut de comprovar la força que pot arribar a tenir allò que no es diu —allò que callem o allò que només pensem o sentim i que no verbalitzem— com a motor narratiu. Ara em passa que tinc molt d’interès de veure com ho fa el relat literari de Claire Keegan per transmetre el mateix que transmet la pel·lícula amb silencis.

Si teniu una estona i uns quants euros a la butxaca, no deixeu perdre aquesta joia del cinema irlandès que trobareu a les cartelleres amb un títol ja traduït a l’anglès (The Quiet Girl). Si ho feu, entendreu perquè he escrit ‘el silenci del pou’ per titular aquest comentari breu.