Tan sols tenen una manera d’impedir la independència (o dues)

Ja saben els lectors habituals d’aquesta columna que no tenim gaire tirada a alçar falses esperances ni a passejar-nos amb el lliri a la mà. Ben al contrari, tendim a fer advertiments, alertes, assenyalar riscos, denunciar falses rutes… Tampoc no farem volar coloms en aquesta ocasió. Però sí que m’agradaria de compartir una conclusió on vaig a parar quan converso sol o acompanyat sobre els mesos vinents del camí cap a la independència.

La base social independentista és molt sòlida. Els estudis, les urnes i les mobilitzacions han demostrat durant set anys que el suport a un estat català (el segon després d’Andorra) no ha deixat de créixer durant aquest temps i contra tots els pronòstics. Res no fa pensar que això hagi de canviar els mesos que vénen. Encara menys si tenim en compte com actua l’estat espanyol en relació amb Catalunya. Si hi ha ningú que conegui cap independentista que hagi deixat de ser-ho, que m’avisi perquè en publicaré l’entrevista l’endemà mateix.

El 27 de setembre de 2015 es va establir un mandat democràtic amb majoria parlamentària i social a favor de la construcció d’un estat independent al Principat de Catalunya. Actualment hi ha una majoria de setanta-dos diputats (i potser algun més que ara no ho pot expressar lliurement) compromesa a portar Catalunya a la independència. Aquesta majoria va decidir el setembre de l’any passat de variar el full de ruta per fer el camí passant per l’estació del referèndum. Amb tot, el compromís electoral no era amb el referèndum, sinó amb la independència. I això és un fet que no ignoren (o no poden ignorar) aquests setanta-dos diputats escollits amb una missió.

L’estat espanyol repeteix la mateixa estratègia del 9-N quan tan sols falten cinc mesos per al referèndum. Quantes veus antidemocràtiques no diuen que el referèndum no es farà? Què deien quan faltaven tres dies per al 9-N? I què fan més enllà d’amenaçar? Què fan més enllà de castigar els ciutadans –pensin què pensin sobre la independència– amb la manca d’inversions, els caos intencionats a l’aeroport, els sostres de dèficit abusius, la suspensió de lleis de pobresa energètica…? Què fa l’estat espanyol enfront d’un conflicte d’arrel democràtica? Amenaçar i castigar. Res de positiu.

Si confien que frenaran el referèndum amb amenaces, ho tenen molt malparat. Perquè ja s’ha demostrat que la capacitat innovadora de l’independentisme és a prova de bombes. Si confien que la comunitat internacional els ajudarà amb res, també tenen mala peça al teler. Perquè malgrat totes les pressions i les males arts gens diplomàtiques d’Espanya, els estats s’han mantingut al marge i s’han compromès ben poc a favor de ningú. Si confien que el president Puigdemont es llevarà un bon dia i dirà que s’hi ha repensat i que preparin l’encaix del plat de llenties, encara ho tenen més malparat. Perquè aquest home ha vingut a pitjar el botó vermell i no té pas ganes de fer res més.

Per a impedir la victòria independentista al referèndum, l’estat pot fer dues coses: tancar-nos tots a la presó (amb totes les variants que ens puguem imaginar d’aquesta línia) o fer un gir de 180 graus i oferir un referèndum pactat, fer una proposta realment federal o confederal i guanyar el plebiscit. Si es decanta per la primera –repressió dura–, ja haurà perdut. Perquè no podrà sostenir la repressió o les conseqüències de la repressió gaire temps. I segurament haurà provocat l’efecte contrari del que cercava. Per tant, potser podrà impedir que es faci el referèndum ara però accelerarà encara més la independència.

Per tant, l’estat tan sols té una via d’impedir la independència. I és l’altra opció: canviar radicalment d’avui per demà, fer una proposta de transformació profunda de l’estat espanyol, proposar un referèndum per a donar la veu als catalans i guanyar-lo. És evident que aquesta és ara una possibilitat remota. Que es fa impossible de creure. Però no dubto que algun cervell modern de la capital del regne hi ha pensat i hi fa tombs. Bé… hi ha una altra manera d’impedir la independència: la fractura del bloc independentista. Però això no passarà; oi que no?

@PereCardus, periodista

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer