Les meves contradiccions, les meves esperances

Admiro la gent que té les coses clares. L’admiro i la temo a parts iguals. Veure-hi massa clar pot ser un símptoma de gran intel·ligència, però també d’il·luminació. O d’enlluernament, que no sé què és pitjor. L’admiro perquè d’entrada m’enlluerna a mi. Escoltar i, sobretot, observar algú que s’expressa com qui està molt segur d’allò que diu és enlluernador, de primer. Parlo d’observar perquè això és una cosa que s’observa. La seguretat del pensament és visible a llarga distància. Quan algú té les coses clares, camina i es mou d’una manera concreta.

Sovint penso que aspiro a tenir les coses clares. Però a continuació m’adono que em passo el dia cercant nous dubtes. Quan em sembla que he definit sense confusió la silueta d’algun afer, tardo ben poc a desconfiar-ne i a tombar el cap mirant d’escatir si aquella n’és l’única cara possible. Penso que seria més fàcil de viure en la seguretat. Però em trobo que no és un terreny còmode. Diria que la seguretat fa pendent. Concretament, baixada.

Dic tot això perquè em trobo sovint que sóc contradictori. Que defenso coses que a la vegada ataco. Que me n’agraden i en detesto unes altres. En puc posar molts exemples, d’això que em passa. Començo amb un exemple fort. El president Pujol. Li tinc molt de respecte (que vol dir també distància) polític. I li tinc molta ràbia (que vol dir també afecte) ètica. I em fa molta pena (que vol dir també ignorància) humana o personal. No sé si m’explico. Voldria un judici sever dels seus actes –delictes o no– i voldria també que acabés la vida en pau i sense més disgustos.

Em passa amb molts més casos. Per exemple, amb Macron. M’agraden unes quantes coses del personatge i de la política que anuncia, però me’n desagraden unes altres. Trobo magnífic que algú que no s’ha dedicat a la política des de sempre pugui arribar a la presidència derrotant els partits tradicionals que havien controlat les institucions durant decennis. M’agrada el perfil liberal del personatge per a un estat intervencionista com el francès. Però detesto la seva manca de compromís amb les llengües diferents de la francesa i amb els drets dels pobles castigats pel jacobinisme durant molts segles. (Cal dir que el nou president és una mica més tolerant amb les llengües minoritzades que el gran admirat de l’esquerra nostrada, Jean-Luc Mélenchon, que ha demostrat un odi visceral contra el català, el bretó, el basc, el cors…)

Podria posar centenars d’exemples de personatges, partits, moviments, experiències, llibres, grups… amb qui tinc pensaments contradictoris. Que m’agraden i no m’agraden alhora. Amb qui estic d’acord i en desacord. O idees que un dia les veig encertades i l’endemà les trobo errònies. I potser l’endemà passat les torno a trobar correctes.

Per posar un exemple que no sigui un personatge, penso que seria bona una estratègia de tirar pel dret cap a la independència perquè el xoc de legitimitat i la repressió faria decantar els eterns indefinits a favor de la democràcia. Però també trobo encertada una estratègia de mirar de fer les coses de la manera més civilitzada possible i cercant totes les escletxes legals per avançar sense espantar un gruix de la població (no tan valent) que no sé si realment existeix.

La contradicció em troba també quan penso en la feina. No heu pensat mai que seria molt millor tenir una feina mecànica –potser física– que s’acabés i quedés tancada en un estoig a l’hora de plegar? Que a partir d’aquella hora no hi hagués més maldecaps que els de la vida personal? Que la feina no t’acompanyés cada dia al llit ni et digués bon dia abans que ningú més? Però, simultàniament, penso que aquest desig de separar feina i vida personal no és real del tot. I que no sabria fer una feina que no em desafiés cada dia d’alguna manera nova. Em pot agradar l’una cosa i la contrària.

Algú pot dir que això meu és un problema d’inconsistència. De manca de coherència, o d’haver-hi pensat massa poc. M’estimo més creure que les contradiccions són necessàries per a avançar. Per a no estancar-se. Que situen el pensament individual en una mena de combat dialèctic hegelià. Penso que la contradicció és productiva i creativa. Com va dir Joan Fuster, que les meves contradiccions són les meves esperances. De cada contradicció, en neix una oportunitat. Com deia al principi, admiro i temo la gent amb idees massa clares. I això no és contradictori, també?

@PereCardus, periodista

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer