Prou neutralitzar-nos! de Salvador Cardús i Ros
Article publicat al diari AVUI el divendres 14 de juliol d'enguany.
cal un programa per refer els consensos bàsics de país
Si una majoria absoluta -de qui sigui- ara com ara totalment imprevisible no ho impedeix, a finals d'octubre, amb els resultats electorals a la mà, estarem com fa tres anys. De fet, pitjor. El més probable és que la distància en vots i escons entre CiU i PSC creixi a favor dels primers, però sense majoria suficient. El PP seguirà tan estrany a la realitat del país i ICV tan rendida al PSC com en aquell trepidant final de 2003. ERC tornarà a tenir a les mans una clau però que ja no serà imprescindible, bé perquè hi haurà més d'una porta per obrir -un govern sociovergent- o perquè la porta serà de dos panys i hi haurà claus per a tothom -govern en minoria de CiU i amb suports alternatius de tota la resta.
La campanya electoral, i els resultats finals, tampoc no és previsible que tinguin l'èpica d'aquell novembre de 2003. Amb les crestes retallades, ara ningú no podrà brandar projectes d'Estatut sobiranistes, ni federalistes, ni com a primer pas cap a la independència, ni tan sols per decidir a quina hora han de passar els trens de rodalies, que era la fixació d'en Saura. Tampoc ja no serà novetat l'alternança política i la seva suposada bondat diürètica a l'hora de purgar l'Administració. I pel que fa a la promesa de les bondats socials dels governs d'esquerres, també ja sabem quin pa s'hi dóna.
De moment, CiU s'ha avançat fent propi l'eslògan del "bon govern". La idea no és dolenta perquè expressa en positiu una crítica implícita a l'experiència anterior, que s'entén que va ser de "mal govern". Bon embolcall, sí, però poc contingut. Perquè la qüestió és saber si la idea de posar el govern en mans d'una bona gestoria entusiasmarà prou l'electorat. A Catalunya, el món nacionalista no se sent cridat per un país del qual no es puguin dibuixar horitzons políticament ambiciosos. És veritat que no es pot fer cas de les eufòries de diumenge a la tarda. Però també seria un error pensar que les exigències d'estabilitat i de moderació amb les quals el conjunt de poders fàctics ens han aclaparat darrerament representen les aspiracions del país.
Els tres anys moguts de govern autoanomenat "catalanista i d'esquerres", finalment, no han fet possible cap segona transició. El Parlament de Catalunya ha aconseguit, tot just, una pròrroga llarga de la primera, heretant-ne tots els pecats originals. Pel que fa a les grans transformacions socials, com que fonamentalment les havia de garantir el govern amb les seves grans visions innovadores però a través dels pressupostos de sempre, doncs bé, les limitacions eren cantades.
Ara bé, si en algun terreny l'actuació del govern ha estat feridora, ha estat en el seu suposat caràcter catalanista. La incapacitat d'ERC de garantir els mínims d'identificació nacional que són habituals a tots els països del món en els mitjans de comunicació públics, clamen al cel. Amb excepcions tan notòries com excepcionals -i gairebé reduïdes a la ràdio-, l'espanyolització i, en conseqüència, la desnacionalització catalana als mitjans públics que ja s'havia iniciat amb els governs de CiU ha estat imparable i en alguns casos ha arribat a situacions grotesques d'autoagressió nacional sistemàtica.
El mateix es pot dir en el cas dels afers culturals, a mans d'agents l'acció desnacionalitzadora dels quals ha estat infinitament més decidida i, diguem-ho tot, més intel·ligent que l'habitualment poruc i maldestre intervencionisme del nacionalisme de CiU. Tres anys després del Pacte del Tinell, el món catalanista no entén per què ERC va renunciar a fer-se càrrec del departament de Cultura i va badar allà on havia d'haver estat més atent.
Tot plegat, doncs, ens situarà en una graella de sortida electoral confusa. No només tindrem l'evidència de tres anys perduts, sinó que tot fa pensar que al final de la carrera, riscos de prendre mal a part, no es dibuixarà un escenari més esperançat. Perquè si la gran novetat del nou cicle ha de ser que ara, foragitats els visionaris, simplement ens estalviem els ensurts i guanyem en estabilitat, l'únic en què avançarem serà en avorriment.
Tinc idees sobre quina hauria de ser la via de superació d'un estat de coses que pot ser nefast per al país. A més de prometre una governació endreçada i eficaç, crec que l'oferta electoral que ens convé passa pel compromís de liderar grans pactes nacionals en aquells aspectes que ens haurien de deixar en la millor posició quan, d'aquí a uns anys, puguem tornar a encarar la resolució del plet nacional que ha quedat pendent. Donades les circumstàncies, el millor atractiu electoral seria no pas el del partit que es presentés com un milhomes capaç de deixar en ridícul tota la resta, com sol ser la temptació, sinó el de qui mostrés més capacitat per forçar acords, preferentment, dins de casa.
Després de tres anys de trencadissa nacional que hem pagat molt cara en ressentiments i amb un Estatut disminuït, ara ens calen ben bé vuit anys de reconstrucció. No parlo ni de governs de concentració ni de transversalitats ingènues. Dic que cal que algú presenti, de manera creïble, un programa per refer els consensos bàsics de país a través de les lleis fonamentals que ens han d'enfortir. Després de tres anys de neutralitzar-nos, dins i fora del govern, necessitem una proposta d'allò que el món anglosaxó en diu "empoderament" i que nosaltres en podríem dir, senzillament, de "revigorització" nacional.