El Cerverí de casa

 

cerveri

 

 

 

PERSISTENTMENT, INVENTARI

 

Quim Cardús i Cardellach (premi Cerverí 2006)

 

 

Una noia dolça que ha perdut un guant.

Un gat, una gata i els gats que vindran.

Un vell policia que passa plorant

i un mosso més jove l’està consolant.

 

Un rector, una monja i l’home del sac,

i una noia verge que es menja un gelat.

Un breu calendari que no et somriurà:

traça un itinerari per després marxar-ne.

 

Escup bajanades… Ei! No me’n diguis més!

La vella Joana no era el què és.

Un ruc amb un llibre, un ase amb un punt.

Un que quan baixa puja més amunt.

Un home dislèxic amb un llibre humit.

i un rostre prou pàl·lid i amb fletxes al pit.

Té un ull ple de vida però buit de records

i que a més a estones s’oblida de tot.

 

El sol va a la inversa i m’escalfa els peus.

Tinc fred en el cap i la màgia dels déus.

Bufa un vent raríssim que em vol absorbir.

I no estenc la roba per por de morir.

 

Jo menjo un got d’aire. Petroli per al bus!

La fusta és del corcs i l’herba dels nyus.

Les ostres vomiten el pinso pels rics.

I l’amor no menja perquè no té amics.

 

Abstemis de glòria, fortuna i virtut,

i cignes sense ales però amb cançons de mut.

Esses massa rectes i os bilabials

que bramen els ases als seus tribunals.

 

Sanefes de lliris als pòrtics antics

i d’herbes lilàcies i arbustos florits.

Estampes de quotes amb tons de tardor,

amb calfreds idiotes i amb cors de cartró.

 

Pantalles de cine amb peixos a dins,

aquaris a fora i al mig, els felins.

Atletes del tedi, disgustos amb gust

i orelles amb cera de cucs d’un arbust.

 

Em sembla que em dius que som sols amics

i espio les ombres dels plecs dels teus dits:

amaguen desigs de viuda de soldat

de llàgrima fàcil i un tret en el cap.

 

Les zebres es miren la panxa dels nens.

Els talps analitzen amb goig els seus gens.

Les morses ni ho saben, però poden volar

si el cel té tons blaus i el dia és demà.

 

Llapis que esborra el que la goma ha escrit.

Transporten els angles els cossos al llit.

Els versos descriuen la teva veritat:

t’agraden els homes que mai no t’han deixat.

 

Els gripaus practiquen pesca amb explosius.

els ocells disparen des de punts altius.

Les cols planten homes i els couen al punt

i els mengen amb salses de pebre i pixum.

 

Hi ha quatre potes en un mateix banc:

sorprèn però és veritat i no n’hi ha per tant.

El dol es recolza al respatller tort.

I a cops és l’astúcia qui esperona el cor.

 

Una corda nova que ja s’ha trencat

d’un màstil que ha estat massa temps silenciat.

La fulla d’un arbre, que caurà dos cops,

que primer no miro i després tampoc.

 

Una bruixa lletja que em va marejant

i aquell to de veu que es torna indignant.

Ja fa massa temps que jo sols sóc jo

i que l’engany no és orfe: la nit i els llençols.

 

Em dius a cau d’orella que ja no em vols més.

Jo enyoro l’estima, però no passa res.

Pel gos, un suplici. Per l’infant un joc.

Per la meva mare, un mocador groc.

 

El món va girant sense cap sentit.

Al mig de la nafra no hi posis el dit.

No hi ha manera que estiguem junts.

Ara que jo marxo potser arribes tu.

Leave a reply:

Your email address will not be published.

Site Footer