Sobre l’esclat de violència ‘revolucionària’
He llegit aquests dies dos bons articles sobre l’esclat de violència del dia de la vaga espanyola, en particular, i dels últims anys, en general. Un és d’en Francesc Canosa, un periodista brillant amb un estil peculiar i punxagut, i es diu ‘El teletubbie assassina el panadó‘.
En destaco dues frases, però val la pena llegir i rellegir-lo sencer:
Quan les persones es creuen les mentides jacobines, les farses de la calavera, la ficció del totalitarisme ara disfressat de democràcia demostra tot plegat que fallen les persones, que són les que fan el sistema.
Nostàlgics eròtics de la massa: ara que diuen que ja està finita. No cal dir què ha passat en nom de la massa al segle XX. I tot sempre comença de la mateixa manera: unes rutilants criatures que creuen cegament que tenen la solució dels problemes de la massa. Mai ens hem de fiar un pèl –ni de castor- dels que ens volen salvar…. Ni que duguin flotador fosforescent.
L’altre article que he trobat molt encertat perquè apunta un dels punts fonamentals per entendre aquest esclat de violència a Catalunya, concretament, és el d’en Vicenç Villatoro. Es diu ‘Els joves bàrbars‘ i recupera un fragment d’un article de Lerroux de principi de segle XX per fer visible que quan el catalanisme avança amb més força apareix històricament una força de xoc, espontània o induïda, que mira de dinamitar les possibilitats d’èxit de la construcció nacional.
També en destaco dues frases, però torna a ser imprescindible la lectura íntegra del text de Villatoro.
En èpoques de crisis importants, quan el catalanisme semblava tenir un horitzó favorable i agrupava sensibilitats socials molt diverses, han aparegut aquests discursos i pràctiques de forta radicalitat social, que han plantejat a la vegada un debat ideològic del tot diferent i uns problemes d’ordre públic, per dir-ho així, que han trasbalsat i tensat la societat catalana.
Espontanis o induïts, dramàtics o anecdòtics, d’ampli seguiment o circumscrits a grups reduïts, els brots de destrucció revolucionària han resultat des de sempre, des dels temps del joves bàrbars de Lerroux, rellevants en l’evolució de la política catalana. L’Estat, que s’ha presentat com la única garantia de l’ordre, n’ha sortit sistemàticament reforçat. El catalanisme, que s’ha sentit atrapat per una pinça, n’ha sortit sistemàticament afeblit.