Corprès per la tristesa innocent

Ahir el foc va devorar el bosc a prop d’Igualada. Avui encara crema i avança, però ja sembla més controlat. Bombers, forestals i voluntaris ja l’han encerclat. És admirable la lluita i el coratge d’aquests herois de la nostra societat. Ahir vaig passar tot el dia treballant. I no vaig veure els petits de casa fins al vespre. Havien passat el dia a prop de Montserrat, a Vacarisses. I havien vist les immenses columnes de fum del foc d’Òdena. En arribar a casa, després d’uns minuts de situar-se, la gran –de sis anys– va venir a prop meu, i amb veu baixeta em va dir que estava molt trista. La vaig abraçar i li vaig demanar per què. I va esclatar a plorar. No volia que el foc cremés més. Estava desolada perquè havia sentit que el foc continuava descontrolat i que havia cremat molta extensió. A més, havia sentit que tot això passava a prop d’Igualada, una ciutat que estima molt perquè hi passa molt bones estones cada mes. Hi té uns cosins molt estimats. I no volia que hi hagués foc a prop d’Igualada. Quan ja es va calmar una mica i li vam explicar que els bombers estaven treballant fort per apagar-lo, va demanar pels animals del bosc… Al cap d’una estona, quan la seva mare la posava a dormir, va tornar a demanar pels animals del bosc. ‘Quan hi ha foc, s’escapen tots corrent’, li va dir. ‘Però les tortugues van molt a poc a poc’, va respondre preocupada.

El seu germà petit –de tres anys– li havia preguntat just abans d’anar a dormir per què havia plorat abans. I es va posar una galleda de plàstic al cap, va agafar una xeringa grossa de la cuina, i va dir que faria de bomber per apagar el foc.

Quan el cor dels fills batega així de bé, el del seu pare s’omple d’orgull i confiança.