Un conseller sobiranista? (I)

publicat al diari AVUI

Repensar la política en matèria de cultura
Un conseller sobiranista? (I)

Eduard Voltas
President d'Escacc

Sembla probable, o almenys imaginable, que el pròxim conseller de Cultura no serà socialista. En cas de repetició del tripartit, ERC ha anunciat que exigirà aquesta cartera. Si és CiU qui governa en solitari, tindrem també un conseller del catalanisme sobiranista. I en cas de pacte nacionalista, ja no cal ni dir-ho. Estem, doncs, davant d'una oportunitat seriosa per repensar les polítiques públiques en matèria de cultura, des d'un enfocament sobiranista.

Parteixo de la tesi que avui, en l'espai públic, només hi ha un discurs elaborat i coherent, diguem-ne un discurs acabat, sobre la qüestió que ens ocupa. És el discurs dels gestors culturals del món socialista, construït pacientment durant els darrers 25 anys des de les plataformes de poder polític ocupades pel PSC. Amb tots els riscos que tenen les simplificacions, i un cop destriat el gra de la palla, podríem dir que el full de ruta socialista en matèria de cultura i comunicació és el següent:

1) Cultura catalana és la que es fa a Catalunya, independentment de la llengua en què s'expressi. La polèmica sobre Frankfurt 2007, per exemple, seria impossible si aquest axioma no estigués profundament interioritzat per una bona part de les elits polítiques, culturals i mediàtiques del país.

2) No hi ha una confrontació d'interessos cultura catalana – cultura espanyola, és un enfrontament fals i creat artificialment pel nacionalisme. Evidentment no és el mateix fer polítiques públiques en una situació de conflicte que en una situació de no-conflicte. L'argumentari socialista no admet el conflicte, i des d'aquí construeix la seva política.

3) Indústria cultural catalana són totes les empreses de cultura i comunicació amb seu a Catalunya, independentment de en quina llengua o llengües desenvolupin la seva activitat. Per tant, La Sexta, Planeta, Zeta, Anagrama i Ràdio Tele Taxi, per posar cinc exemples, són indústria cultural catalana i han de gaudir de tot el suport dels poders públics de Catalunya.

4) El mercat natural d'expansió de les nostres empreses culturals és Espanya, i per extensió Amèrica Llatina. L'espai de comunicació que ens interessa cultivar (en termes econòmics i culturals) és l'espanyol, i el millor servei que podem fer als nostres creadors i a les nostres empreses és presentar-nos davant del món com a espanyols.

5) És una prioritat la creació d'un gran pol d'indústria cultural a Barcelona, ciutat que ha d'aspirar sense complexos a la capitalitat cultural del món hispà. El pla estratègic de la ciutat de Barcelona va clarament en aquesta direcció.

6) Els productes culturals en català mereixen una discriminació positiva, perquè s'adrecen a un mercat petit i això de vegades els fa comercialment poc viables. Però això no vol dir que el govern català no hagi de subvencionar també la producció cultural en castellà que es fa a Catalunya.

Fins aquí, els trets bàsics de l'argumentari, que he intentat presentar tal qual, sense valoracions. No cal tenir grans dots d'observador, però, per arribar a la conclusió que és un argumentari que, a la pràctica, funciona. Per què funciona? En primer lloc, naturalment, per la posició política central, i en alguns espais hegemònica, del PSC. En segon lloc, també, pel baix nivell de lleialtat nacional (catalana) de molts dels protagonistes de la indústria. Però sobretot, i això és molt important de tenir en compte, perquè és un discurs inclusiu (no expulsa gent ni empreses de la cultura catalana, sinó que les inclou) i perquè ofereix al sector un mercat immediat de 45 milions de persones (Espanya) i un mercat potencial de 400 milions de persones (el món hispà).

No podem, doncs, menystenir aquest discurs. Titllar-lo d'espanyolista o d'anticatalà és la sortida fàcil. El que és difícil és construir un argumentari alternatiu i en positiu, que no només sigui coherent amb el procés de reconstrucció nacional, sinó que sigui atractiu i útil per al sector de la cultura i la comunicació. Aprofitant, si cal, tot allò d'aprofitable que té el discurs citat més amunt.

Crec que és obvi que el catalanisme sobiranista no té full de ruta en matèria de polítiques de cultura i comunicació. En aquest terreny va a la contra, a la defensiva. I molt sovint és presoner de la correcció política. En els darrers 25 anys no s'ha sabut generar un argumentari consensuat i compartit que tingui les virtuts del que acabem de repassar: senzill de recitar, assumit desacomplexadament per una o més forces polítiques, i atractiu per a la indústria. Sobre quines bases es pot construir el nou argumentari? Quins seran els cinc o sis axiomes sobre els quals el catalanisme sobiranista haurà de construir la seva acció de govern futura?

 

Eduard Voltas
President d'Escacc