Si mai desapareixo…

Tinc una passió que ja fa temps que dura i que espero poder aprofundir. És Irlanda. Fa forces anys em despertar un cert interès la lluita política dels irlandesos a favor de la normalitat. Vaig llegir llibres, vaig veure documentals i pel·lícules i vaig buscar informació a la xarxa. Com en tots els moviments nacionals del món, en el cas irlandès hi té un paper transcendent la cultura. Vaig llegir literatura irlandesa, vaig escoltar música irlandesa, vaig interessar-me per la llengua irlandesa, etc. Les cultures no són elements estàtics que perviuen en el temps sense alteracions. La cultura irlandesa s’ha anat modelant i prenent tots els matisos del món pels canvis econòmics, socials, demogràfics, etc. Vaig estudiar l’economia irlandesa, les onades migratòries dels darrers segles, l’estratificació social i geogràfica de l’illa. I tot plegat només era una lleugera aproximació a Irlanda des de la distància. Vaig visitar Irlanda amb la motxilla a l’esquena i transport públic des de Dublín, passant per Wicklow, Kilkenny, Waterford, Cork, Killarney, Limerick, Galway, Westport, Sligo, Donegal, Derry, Belfast i tornant a Dublín. És a dir, vaig rondar Irlanda seguint les agulles del rellotge. La visita em va provocar una necessitat més gran de saber sobre tot allò que ja havia olorat, afegint-hi un immens interès per les persones (potser un interès més antropològic), els irlandesos. Són una gent especial (suposo que hi ha de tot com a tot arreu). Hi vull tronar aviat. Però també tinc al cap l’il·lusió d’anar-hi a viure algun dia.

És a dir que, si mai desapareixo, em trobareu a una casona com aquesta amb la meva família. Truqueu abans de venir-nos a veure (és possible que vulguem estar tranquils…).