‘Amhrán na bhFiann’ i ‘Ireland’s call’

Jo no sóc persona de massa himnes. En tinc un que és La Muixeranga i prou. Però si que sóc persona d’emocions i m’agrada veure les expressions dels pobles a través dels seus símbols. El cas irlandès és especialment interessant per la complexa i recent història del segle XX. Unes decades amb guerra contra l’opressor, guerra civil, fragmentació del territori, guerra parcial entre exèrcits no oficials deixen un ampli ventall de símbols i himnes amb significats diversos. El dia 11 d’aquest mes de febrer es varen enforntar esportivament Irlanda i França. El rugby és un esport especialment significat en rituals i demostracions d’honor. Quan la selecció irlandesa de rugby (de tota l’illa) juga a casa, es canten dos himnes. Primer, el de l’Estat que acull el partit (en aquest cas es jugava a Páirc an Chrócaigh) i, després, el de la selecció. El primer té un clar contingut nacionalista i es diu La cançó del soldat (Amhrán na bhFiann). L’altre és més suau i es diu La crida d’Irlanda (Ireland’s call). Què passa? Doncs que quan es canta el primer, els unionistes no canten. Quan es canta el segon, canta tothom. Si més no és curiós. Observem-ho en aquest vídeo del partit del dia 11 a Páirc an Chrócaigh (un estadi amb moltes connotacions per fets històrics ocorreguts durant les lluites d’alliberament de principis de segle XX, un dia en parlarem):