Palestra o eleccions de nou

Amics i amigues, ja hi tornem a ser! Eleccions a les nostres cambres de representants a les Illes i al País Valencià, i a tots els municipis catalans. Sortim de les eleccions a l’estat francès i comença la campanya a l’estat espanyol. A mi em fa mandra. Sincerament. Sempre m’ho he passat pipa en període electoral, però aquest cop m’ha passat alguna cosa que em fa rebufar quan penso en les dues setmanes que ens esperen. Potser perquè anteriorment hi havia alguna opció d’algun partit que em feia pensar que tot plegat és possible i que es poden fer les coses diferent. Els darrers anys he perdut tota confiança amb els partits clàssics. Crec que la política real es juga fora dels Parlaments i que allò és tan sols una representació forçada de la política.

La política és quelcom més fresc i més real que tot això que veiem darrerament. Uns i altres fan declaracions per omplir espai als mitjans però sense un objectiu ni una motivació veritablement estratègica. L’interès de país (sigui quin sigui) no existeix per als polítics establerts. Em costa pensar que, si mai aconseguim nivells més elevats d’autogovern o de benestar, haurà estat per la feina dels partits que actualment formen part del repertori d’aquesta gran comèdia. La força de canviar les coses resideix en la societat civil en qualsevol de les seves formes (entitats, empreses, institucions educatives, etc.).

He llegit amb satisfacció l’aparició d’un llibre que explica l’experiència de Palestra. El llibre es diu “Intel•ligència i caràcter” i l’ha escrit en Lluís Duran per a l’imprescindible editorial Afers. L’he demanat a la meva llibreria perquè no és fàcil de trobar-lo en estoc (ja en parlarem d’això en algun altre comentari). Palestra va ser una organització (nom pres de les antigues escoles de lluita gregues) juvenil catalana amb vocació de projecte cívic i cultural i que també va incloure un projecte esportiu entre les seves activitats destacades. Palestra neix de les reflexions de Josep Maria Batista i Roca durant la Dictadura de Primo de Rivera. Té una importància especial en referència a aquesta reflexió del post actual perquè pretenia ser un procés de reforma de l’ideal de joventut i de catalanitat (també en parlarem aviat un cop llegit el llibre). I crec que això és el què necessita el país. Una revolució, un moviment que retorni la il•lusió i l’empenta als catalans a través de la joventut i la cultura desacomplexada i desvetllada.

Vull pensar-hi un temps per trobar la manera d’engegar un projecte fort que pugui impulsar la renovació dels joves catalans. Com deia, al marge dels partits i la política convencional que, de moment, demostra una incapacitat (potser intrínseca a aquesta política i, per tant, invariable) d’assumir el lideratge d’un poble sense rumb que navega pels mars de la mundialització, el multiculturalisme i la modernitat liquida.

1 Comment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *